diumenge, 12 d’abril del 2015

La llavor està sembrada

Compatriotes, 

Cada 25 de desembre truco els meus amics per a felicitar-los el Nadal i les Festes i a vegades ens enganxem a parlar una estona. Deixeu-me que en destaqui dos per la diferència d’opinions que tenen. Un és l’Alfons i l’altre és en Daniel. Tots dos són enginyers. Els dos viuen al Mareme. Un, prop de la costa i l’altre al Maresme interior. Un és, en la qüestió política, un xic pessimista. El segon és més optimista. Amb el primer hem tingut converses sobre la qüestió i quines afectacions pot tenir per a l’economia catalana i les empreses. Amb el segon, n’hem parlat alguna vegada però aquest Nadal vam parlar del tema tot anant al gra. Em va explicar que al seu poble, els que parlen de política ho fan quan van al quiosc a comprar el diari. Tots es coneixen. M’explicava que al poble on viu hi ha poques estalades penjades però que coneix gent que s’ha fet d’Esquerra amb la volada del Procés. Han votat Esquerra. S’ho callen. No ho pregonen. Ell és dels que pensa i diu que la situació no s’aguanta i que sí, Catalunya serà independent. Tard o d’hora, ho serà. Moral de victòria.

La qüestió és que hi ha una mar de fons. Un magma. De fa temps. Es diu en petit comitè. Que no ens sentin. Portem anys i panys dient-ho: “Que no et sentin”, “Compte que les parets escolten”, “Vigila, que si et senten els veïns...”, “A ningú l’importa què penses... no parlis tan fort”. El tema és que, tot i que s’ha perdut la por, encara perviuen aquestes maneres de fer. Només entre familiars, amics i alguns coneguts parlem de segons què. Amb aquests sí hem perdut la por. Diem les coses com les sentim o com les pensem.I alguns les aboquen en blocs, twitter o qualsevulla xarxa social.

Punt i apart.

Les passades festes de Nadal tots vam assistir a dinars i sopars familiars que una vegada acabats ens van portar a discutir amb els nostres companys comensals. Familiars i amics. I dels temes de tertúlia, com no, un va ser el procés i la situació política a Catalunya. Diversitat d’opinions, com cada any.

Després del dinar de Nadal de l'any passat vaig estar en una conversa sobre la independència. Primer, un repàs a la situació política derivada del 9-N-2014. Faig un parèntesi per constatar que a tothom amb qui n'he parlat ha estat d’acord que va ser tot un èxit. Un exitàs. Recordem-ho.

Bé, seguim amb el relat, en un moment, un dels tertulians va preguntar-me: “Tu com ho veus?”. La resposta va ser immediata i optimista: “Bé! Ho veig bé!”. Qui m’ho va preguntar era un home, en Joan, de setanta anys, celebrats fa uns mesos, petit empresari, ara jubilat. Va afegir: “Jo no crec que vegi la independència”. A corre-cuita vaig interperlar-lo: “No?”. “No”, va respondre. I vaig insistir: “Per què ho penses?”. La resposta, un gerro d’aigua mig freda: “Perquè en Mas i en Junqueras si no es posen d’acord...  així no hi ha manera...”. Un altre contertuli, en Ricard, sobre la trentena, treballador a sou, va dir-li: “Doncs jo crec que sí que la veuràs”. L’home gran va fer una ganyota amb la boca. I va preguntar: “Ah sí?”. “Sí!” Una altra ganyota. Aquesta més suau i va dir-li: “Explica’m-ho”. El noi va dir ras i curt: “La llavor està sembrada. Està sembrada entre la població jove i de mitjana edat i aquesta és la que empeny, amb força. Sí la veuràs”. En Joan amb gest més reposat va assentir amb cara de cert alleujament.

Això ens ha de portar a pensar en:
Primer, la llavor de l’emancipació està plantada.
Segon, la llavor lluny de que se l’emporti el vent ha arrelat.
Tercer, la llavor ha arrelat en la maltractada classe mitjana.
Quart, el projecte il·lusiona.
Cinquè: la il·lusió s’encomana.

Ja sabem que el 27 de setembre anirem a les urnes, em ve al cap l’afirmació d’en Ricard: “La llavor està sembrada”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada