Compatriotes,
Cada 25 de desembre truco els meus amics per a felicitar-los
el Nadal i les Festes i a vegades ens enganxem a parlar una estona. Deixeu-me
que en destaqui dos per la diferència d’opinions que tenen. Un és l’Alfons i
l’altre és en Daniel. Tots dos són enginyers. Els dos viuen al Mareme. Un, prop de
la costa i l’altre al Maresme interior. Un és, en la qüestió política, un xic
pessimista. El segon és més optimista. Amb el primer hem tingut converses sobre
la qüestió i quines afectacions pot tenir per a l’economia catalana i les
empreses. Amb el segon, n’hem parlat alguna vegada però aquest Nadal vam parlar
del tema tot anant al gra. Em va explicar que al seu poble, els que parlen de
política ho fan quan van al quiosc a comprar el diari. Tots es coneixen.
M’explicava que al poble on viu hi ha poques estalades penjades però que coneix
gent que s’ha fet d’Esquerra amb la volada del Procés. Han votat Esquerra. S’ho callen. No ho pregonen. Ell és
dels que pensa i diu que la situació no s’aguanta i que sí, Catalunya serà
independent. Tard o d’hora, ho serà. Moral de victòria.
La qüestió és que hi ha una mar de fons. Un magma.
De fa temps. Es diu en petit comitè.
Que no ens sentin. Portem anys i panys dient-ho: “Que no et sentin”, “Compte
que les parets escolten”, “Vigila,
que si et senten els veïns...”, “A
ningú l’importa què penses... no parlis tan fort”. El tema és que, tot i
que s’ha perdut la por, encara perviuen aquestes maneres de fer. Només entre
familiars, amics i alguns coneguts parlem de segons què. Amb aquests sí hem
perdut la por. Diem les coses com les sentim o com les pensem.I alguns les aboquen en blocs, twitter o qualsevulla xarxa social.
Punt i apart.
Les passades festes de Nadal tots vam assistir a dinars
i sopars familiars que una vegada acabats ens van portar a discutir amb els
nostres companys comensals. Familiars i amics. I dels temes de tertúlia, com
no, un va ser el procés i la situació política a Catalunya. Diversitat
d’opinions, com cada any.
Després del dinar de Nadal de l'any passat vaig estar en una
conversa sobre la independència. Primer, un repàs a la situació política
derivada del 9-N-2014. Faig un parèntesi per constatar que a tothom amb qui n'he parlat ha estat d’acord que
va ser tot un èxit. Un exitàs. Recordem-ho.
Bé, seguim amb el relat, en un moment, un dels tertulians va preguntar-me:
“Tu com ho veus?”. La resposta va ser immediata i optimista: “Bé! Ho veig bé!”.
Qui m’ho va preguntar era un home, en Joan, de setanta anys, celebrats fa uns
mesos, petit empresari, ara jubilat. Va afegir: “Jo no crec que vegi la
independència”. A corre-cuita vaig interperlar-lo: “No?”. “No”, va respondre. I
vaig insistir: “Per què ho penses?”. La resposta, un gerro d’aigua mig freda:
“Perquè en Mas i en Junqueras si no es posen d’acord... així no hi ha manera...”. Un altre
contertuli, en Ricard, sobre la trentena, treballador a sou, va dir-li: “Doncs
jo crec que sí que la veuràs”. L’home gran va fer una ganyota amb la boca. I va
preguntar: “Ah sí?”. “Sí!” Una altra ganyota. Aquesta més suau i va dir-li:
“Explica’m-ho”. El noi va dir ras i curt: “La llavor està sembrada. Està
sembrada entre la població jove i de mitjana edat i aquesta és la que empeny,
amb força. Sí la veuràs”. En Joan amb gest més reposat va assentir amb cara de
cert alleujament.
Això ens ha de portar a pensar en:
Primer, la llavor de l’emancipació està plantada.
Segon, la llavor lluny de que se l’emporti el vent
ha arrelat.
Tercer, la llavor ha arrelat en la maltractada
classe mitjana.
Quart, el projecte il·lusiona.
Cinquè: la il·lusió s’encomana.
Ja sabem que el 27 de setembre anirem a les
urnes, em ve al cap l’afirmació d’en Ricard: “La llavor està sembrada”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada