dimarts, 28 d’abril del 2015

Amics, coneguts i saludats

Compatriotes,

Aquests passats dies es parla -i se'n parlarà- de les llistes que presenten els partits polítics a les eleccions municipals del pròxim 24 de maig. 

Aquestes llistes mal anomenades "fantasma són majoritàriament dels dos partits que en principi són els dos pals de paller de la democràcia espanyola: el PSOE i el PP. 

Ara, veient com actuen aquests dos partits, el primer que ens ve al cap és l'estafa i el frau democràtic al que ens volen sotmetre. Maquiavel ja ho va deixar escrit en el seu Príncep: la fí justifica els mitjans

Sí? Val tot? Cal fer servir tots els mitjans a l'abast d'aquests dos partits d'Estat -no ho oblidem- per a que se les maneguin per tal de ser-ne i sortir-ne beneficiats? Aquest és el nivell de la democràcia espanyola? O podem veure coses de més baix calat encara?

Vés a saber. Perquè la perversió, ja no és que s'escapi de tota ètica, moral i estètica. És quelcom més gruixut. És allò de la la maté porqué era mía. 
Ens explicarem: com que els dos grans impulsors de la mal anomenada transició van ser el PSOE i l'extinta i dissolta UCD -els membres de la qual van passar en tromba a l'Alianza Popular de l'exministre franquista Manuel Fraga- van obrar per a mantenir-se en el poder a la manera de la Restauració (1875-1931): vaja, que van reeditar de manera moderna el torn de govern -de partits- i de passada reeditar també el tanto monta, monta tanto tan castellà. 

Ara, la reflexió que ens hauríem de fer és: el sistema que ha permès poder fer aquestes barrabassades democràtiques és el mateix que s'ha de regenerar. Bé, des d'on? Des de dins diuen alguns partits polítics. Com? A cop de reforma. Traduïm: a cop de llei. 

I tranquils, qualsevol llei espanyola que hagi perpetrat el govern de torn rebrà la benedicció del Tribunal dels Amics, Coneguts i Saludats, àlies TC. Per Espanya, el que calgui. Per als negocis dels amics, coneguts i saludats, també.

Vaja! Com diria el capità de màquines de la manida transición política española Torcuato Fernandez Miranda: de la ley a la ley pasando por la ley. I quin serà el sentit que tindrà aquesta frase al segle XXI? La mateixa que va servir per desfer el sistema legal -ehem- i institucional -ehem, ehem.. ehem!- de l'antic règim franquista? Segur?

A Catalunya sabem que quan a Espanya es posen a fer una revolució, algú en surt malparat i paga el beure. El propi i l'aliè. I compte! El beure, alguns -i no cal dir noms perquè tots els sabem- el paguen de gust. Bé, potser no el paguen. Fan veure que el paguen mentre et prenen els diners per a pagar-lo. D'aquesta manera poden seguir fer la viu-viu. Dir-nos i predicar-nos una cosa -falsa moral- i mentrestant ells van fent els seus negocis. De què sinó? 

Quan hom sent predicar la moralina als falsos profetes -de l'apocalipsi i l'estultícia més mesquina- ens hauríem de tapar les orelles i fer que aitals paraules -buides i vaqües- passin com una brisa d'aire a la vall de qualsevol muntanya. Que ens acaroni però sense inhalar-ne el tuf de podrit que emana.

Deixeu que ens acomiadem amb una pregunta: pot algú que hagi sorgit des del mateix cor del sistema -Ciudadanos i/o Podemos-, canviar ni que sigui una sola coma del seu ordenament per a fer una veritable i necessària revolució?

Deixem-ho aquí.

Deixem que els amics, coneguts i saludats facin el que bonament puguin amb el seu Estat o amb el que en quedi i nosaltres a la nostra o en tornarem a sortir afaitats.


Guanyarem!

diumenge, 12 d’abril del 2015

La llavor està sembrada

Compatriotes, 

Cada 25 de desembre truco els meus amics per a felicitar-los el Nadal i les Festes i a vegades ens enganxem a parlar una estona. Deixeu-me que en destaqui dos per la diferència d’opinions que tenen. Un és l’Alfons i l’altre és en Daniel. Tots dos són enginyers. Els dos viuen al Mareme. Un, prop de la costa i l’altre al Maresme interior. Un és, en la qüestió política, un xic pessimista. El segon és més optimista. Amb el primer hem tingut converses sobre la qüestió i quines afectacions pot tenir per a l’economia catalana i les empreses. Amb el segon, n’hem parlat alguna vegada però aquest Nadal vam parlar del tema tot anant al gra. Em va explicar que al seu poble, els que parlen de política ho fan quan van al quiosc a comprar el diari. Tots es coneixen. M’explicava que al poble on viu hi ha poques estalades penjades però que coneix gent que s’ha fet d’Esquerra amb la volada del Procés. Han votat Esquerra. S’ho callen. No ho pregonen. Ell és dels que pensa i diu que la situació no s’aguanta i que sí, Catalunya serà independent. Tard o d’hora, ho serà. Moral de victòria.

La qüestió és que hi ha una mar de fons. Un magma. De fa temps. Es diu en petit comitè. Que no ens sentin. Portem anys i panys dient-ho: “Que no et sentin”, “Compte que les parets escolten”, “Vigila, que si et senten els veïns...”, “A ningú l’importa què penses... no parlis tan fort”. El tema és que, tot i que s’ha perdut la por, encara perviuen aquestes maneres de fer. Només entre familiars, amics i alguns coneguts parlem de segons què. Amb aquests sí hem perdut la por. Diem les coses com les sentim o com les pensem.I alguns les aboquen en blocs, twitter o qualsevulla xarxa social.

Punt i apart.

Les passades festes de Nadal tots vam assistir a dinars i sopars familiars que una vegada acabats ens van portar a discutir amb els nostres companys comensals. Familiars i amics. I dels temes de tertúlia, com no, un va ser el procés i la situació política a Catalunya. Diversitat d’opinions, com cada any.

Després del dinar de Nadal de l'any passat vaig estar en una conversa sobre la independència. Primer, un repàs a la situació política derivada del 9-N-2014. Faig un parèntesi per constatar que a tothom amb qui n'he parlat ha estat d’acord que va ser tot un èxit. Un exitàs. Recordem-ho.

Bé, seguim amb el relat, en un moment, un dels tertulians va preguntar-me: “Tu com ho veus?”. La resposta va ser immediata i optimista: “Bé! Ho veig bé!”. Qui m’ho va preguntar era un home, en Joan, de setanta anys, celebrats fa uns mesos, petit empresari, ara jubilat. Va afegir: “Jo no crec que vegi la independència”. A corre-cuita vaig interperlar-lo: “No?”. “No”, va respondre. I vaig insistir: “Per què ho penses?”. La resposta, un gerro d’aigua mig freda: “Perquè en Mas i en Junqueras si no es posen d’acord...  així no hi ha manera...”. Un altre contertuli, en Ricard, sobre la trentena, treballador a sou, va dir-li: “Doncs jo crec que sí que la veuràs”. L’home gran va fer una ganyota amb la boca. I va preguntar: “Ah sí?”. “Sí!” Una altra ganyota. Aquesta més suau i va dir-li: “Explica’m-ho”. El noi va dir ras i curt: “La llavor està sembrada. Està sembrada entre la població jove i de mitjana edat i aquesta és la que empeny, amb força. Sí la veuràs”. En Joan amb gest més reposat va assentir amb cara de cert alleujament.

Això ens ha de portar a pensar en:
Primer, la llavor de l’emancipació està plantada.
Segon, la llavor lluny de que se l’emporti el vent ha arrelat.
Tercer, la llavor ha arrelat en la maltractada classe mitjana.
Quart, el projecte il·lusiona.
Cinquè: la il·lusió s’encomana.

Ja sabem que el 27 de setembre anirem a les urnes, em ve al cap l’afirmació d’en Ricard: “La llavor està sembrada”.