dimarts, 30 de setembre del 2014

Honorem la memòria de l'estatut de 2006

Compatriotes,

Feia dies que no escrivíem una entrada al bloc. Els esdeveniments que estem vivint van a una velocitat de vertigen. 

Només hem de retenir per un instant la Diada de 2013, la cadena humana  que va recórrer el país de nord a sud, èxit esclatant i desboradment logístic i d'emocions, fins la V d'aquest any 2014 amb un èxit igual o més esclatant que la Diada del 2013. 

Com dèiem, els fets se succeeixen a una velocitat de vertigen. Recordeu l'cord entre cinc partits polítics ben diferents i diversos, CDC, UDC, ERC, ICV i les CUP per la pregunta del referèndum/ consulta per tal que els catalans decidim el 9 de novembre d'aquest any, el nostre destí i futur polític? Això va ser el 12 de desembre de l'any passat. Un acord dels anomenats històrics.
No perquè sí. Va ser històric perquè no es recorda un acord tan majoritari i transversal a Catalunya en el que portem de vida política des del final de la dictadura franquista. Només l'Assemblea de Catalunya va ser capaç d'aglutinar una força política i social similar.

Però allò eren altres temps. Temps de lluita antifranquista, temps en els quals, tot i les diferències ideològiques dels seus membres, prevalia la unitat d'acció i les reivindicacions: Llibertat, Aministia i Estatut d'Autonomia. Aquest era el lema. Tots hi estaven d'acord. I tots remaven en la mateixa direcció.

Doncs si fa no fa, salvant totes les distàncies possibles, hagudes i per haver ens trobem en un moment similar. 

Ara, el contrincant -si ens permeteu l'expressió- ja no és la dictadura salvatge del general Franco. 

Ara ho és l'estat resultant del pacte entre els que manaven llavors -alguns encara hi són- que primer van passar per la UCD de l'exfalangista Adolfo Suárez o l'AP de l'exministre franquista Manuel Fraga. 

Per a no repetir la Guerra -fet discutible- els successors i hereus del règim, van pactar amb l'esquerra -el psoe i el pce-. No hi havia altre remei. Van aprovar una Constitució i es van repartir les prebendes i els càrrecs de tot l'aparell institucional fins avui. Només dues zones de l'Estat van escapar al seu poder -en part-: Catalunya i el País Basc. 

Allà i aquí, el bacallà el tallaven els nacionalistes. A Euskadi des del mateix moment de guanyar les primeres eleccions autonòmiques amb un breu parèntesi dels malanomenats constitucionalistes -una anomalia històrica al cap i a la fí-. A Catalunya després que els socialsites es neguessin a entrar en un govern de coalició amb els nacionalistes de CiU -la federació que va estar al poder a Catalunya entre 1980 i 2003. Sempre de la mà del President Jordi Pujol. Si els socialistes opoguessin tornar enrera en el temps i sabent-ho... què farien ara?

A Catalunya, la memòria ens du a 1979, any de l'aprovació de l'estatut d'autonomia vigent fins 2006. Aquest és un any per la Història de Catalunya, creiem vital. Any que s'aprova en referèndum el nou text que serà recorregut pels postfranquistes reciclats a demòcrates de tota la vida i constitucionalistes abrandats

Ja sabem com va acabar l'estatut: escapçat, retallat, esquarterat, mort i enterrat després de quatre anys de calvari pels passadissos i despatxos del Tribunal Constitucional espanyol. Puros i toros a banda, ben mirat i amb la perspectiva que ens dóna el temps, potser la mort i enterrament de l'Estatut de 2006 va ser una benedicció. Sense aquell estatut ara no seríem on som. Potser aquell estatut va ser la víctima idònia. Pocs el volien i la seva mort ens i els va beneficiar.

Acabarem com hem començat, fent memòria: manifestació unitària el juliol del 2010, Diada de 2012, 13 i 14; eleccions anticipades el novembre de 2012 amb el punt principal de l'exercici del dret a decidir; redescoberta del Born i la celebració i commemoració del Tricentenari de la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714 i l'acord amb l'aprovació de la pregunta i la data per a la celebració del referèndum pel 9 de novembre.


Honorem aquell estatut del 2006. Honorem-ne la memòria. Honorem-lo com es mereix, perquè sense ell, no seríem on som. Aquell estatut mort i enterrat va obrir la consciència de molts, va despertar els anhels de llibertat i les ganes -d'alguns més i d'alguns altres més encara- d'alliberar-se del jou que sempre ha estat el Regne d'Espanya. Un jou que el 2010 molts van adonar-se que pesava massa i que -com cantava en Llach, ens podrem d'alliberar-.

Ara, ni un pas enrera. Fins al final sense defallir uns instant. Perquè al final, guanyarem!


DONEC PERFICIAM