Una simple qüestió de temps

Compatriotes,

Ahir a la nit el diari del Conde va publicar una enquesta electoral. Un encàrrec fet a una empresa demoscòpica per tal de veure quina és la foto fixa del moment polític que es va viure entre els dies 30 de setembre i 4 d'octubre. Per tant, estava ben calenteta. Acabada de sortir del forn. Bé. Cuinada i reposada per a publicar-se el dia següent de la finalització de la mateixa. 

Tots sabem, i a aquestes alçades no cal explicar-ho, que les enquestes, com dèiem, estan cuinades, recuinades i reposades; s'encarreguen per a una o unes finalitats; també caldria saber-ne la mostra -ens diuen que són 1.000 persones- i per últim caldria saber quines preguntes s'han fet. A aquest últim punt cal saber també quina és la intencionalitat de les preguntes i el seu redactat. 

Donat que el mostrari no ens l'ensenyen i només un redactor, o els que calgui, han tingut accés al redactat de les preguntes -incloent els propis enquestadors- els resultats que aboca el diari comtal -un dels màxims exponents de l'stablishment dependentista del país- són els que són. 

I quins són aquests resultats? Doncs els que mostra el gràfic. Clar. Diàfan.

El titular ja ho diu tot. Desesperança. Desesperança perque el sistema de partits de l'autonomia està saltant pels aires democràticament. 

Un sistema de partits que s'ha anat consolidant des de 1977. Un sistema que ha afavorit les majories del nacionalisme català pujolià. 

Un sistema que com a alternativa només proposava un sol partit, els 'nostres amics' de The Walking Dead Party àlies Partit dels Socialistes a Catalunya o PSC. 

Perque siguem clars, algú creu que l'opció espanyolista post-ex-franquista, primer amb la marca Alianza Popular -reconvertit a Partido Popular- o els comunistes del PSUC -recovertits en ecosocialistes(?) a ICV- eren alternativa? Oi que no?

Esperança potser alguns en tenien però la realitat ha anat desmentint tota possibilitat. Per tant, el paper que han fet aquests dos partits ha estat el de comparses de l'oposició. Més o menys dura segons convenia. 

La situació va canviar una mica, tampoc tant, amb els tripartits 1 i 2 -Governs d'Entesa, en dèien, quina ironia!- i la situació tampoc va canviar gaire. Excepte en una cosa. El tema de l'estatut i el suat tema de l'encaix de Catalunya dins del regne. Oh! Estem a 2013, en poc menys de tres mesos ja estarem al 2014... i ens queda tan lluny! Tant!

Total, que del peix-al-covisme pujolià i dels millors-finançaments-de-la-Història dels tripartits hem passat a una etapa preconstituent. Ras i curt. Preconstituent. 

I aquesta és la mostra que ens ofereix el diari comtal. La majoria més que absoluta -el nombre queda fixat entre 74 i 80 de 135 diputats, segons les xifres més optimistes- de forces que ja directament aposten i defensen que Catalunya, el nostre petit però gran, gran país, esdevingui independent. Alguns poden disfressar-ho com els sembli més convenient, -dret a decidir, estat propi...- però ras i curt són, dret a l'autodeterminació i independència. 

Per tant, queda desmostrat que: 

1) el sobiranisme és el pal de paller de la política catalana, amb quansevulla combinació o sumatòria d'escons.

2) les forces espanyolistes -pp- van a la baixa amb un màxim de 16 diputats, amb l'excepció dels més radicals com els Ciudadanos -amb un màxim de 12 escons- que esgarrapen escons a socialistes i peperos;

3) el federalisme és -entre 15 i 16 diputats-, electoralment, o bé una entel·lèquia difícil d'entendre o una enganyifa -un caramel enverinat- que es demostra que no porta enlloc -baixada en vot popular i en nombre d'escons-;

4) l'estancament dels excomunistes -el seu sostre electoral queda palès-, al qual no s'hi pot fer res més ja que no dóna més de sí amb un màxim de 13 escons;

5) els més perjudicats són els partits que estan en el sí però no, el sí i no, el no però sí i tutti quanti combinacions -psc-;

6) els catalans ja no volen mitges tintes, es vol claredat -això ja se sabia, però-;

7) el sistema polític de la transición española comença a fer aigües per tot arreu -transformació dels nacionalistes/regionalistes en sobiranistes i reforç del sobiranisme d'ERC-;

8) la influència de polítics com en Josep Antoni Duran i Lleida -cap dels mariachis- cada cop està més en entredit, quan no desmentit -afegim el galdós paper que està fent en Pere Navarro-;

9) la confrontació entre sobiranistes i la minoria espanyolista serà cada cop més oberta -si no ho és ja- i sagnant -metafòra- per la batalla constant a la qual ens sotmetran amb l'ajuda del gobierno de España, els seus espies, diners -que també paguem nosaltres, no ho oblidem!- i els mitjans de comunicació afins -subvencionats fins les celles, també amb els nostres diners!-;

10) això s'acaba o ja s'ha acabat. Catalunya fa el seu camí. Vol esdevenir, vol recuperar, volem esdevenir, volem recuperar, l'Estat que teníem fins el fatídic 1714. I no hi ha marxa enrera. Tot al contrari. El sistema autonomista ha quedat vist per sentència. Alea jacta est.

Conclusió, les enquestes són el que són, com dèiem al començament però una cosa queda clara, claríssima, Catalunya i els catalans i catalanes, majoritàriament, volem ser independents. És qüestió de temps.  El rellotge  corre. Anem fent via. Caminem amb pas ferm. 

Sí amics, és una simple qüestió de temps. No ho dubteu ni un sol moment. Ara ja és una simple qüestió de temps.

Guanyarem!