dijous, 31 d’octubre del 2013

The heat is on

Compatriotes,

Aquests dies portem un empatx del terme "moderació". Segons el nostre diccionari, moderació és disminuir la violència, la desmesura, d'un fenonem, una acció, un sentiment, etc, reduir a una justa mesura allò que és excessiu. 

I qui és qui demana moderació? La resposta és tot aquell que no vol que Catalunya esdevingui independent. I per extensió aquells mitjans de comunicació -o desinformació i intoxicació- que els donen altaveu. Posem noms? Cal? De veritat? 

Va, una pista Godó. I tot a partir d'un editorial que diumenge passat va signar el director del vaixell insígnia del Grupo comtal. L'amic i conxorxa del Cap dels mariachis. Fins i tot, el mateix diumenge s'encarregava d'esbombar-lo a tort i a dret entre els seus seguidors a la xarxa social de l'ocellet. 

I després, tot just el dia després, tota la palangana es va posar a esbombar la teoria. Si el seu cap ho havia fet, ara calia seguir les ordres. És el que fan els soldats. Segueixen ordres. Del primer a l'últim i per ordre. 

Aquí ens vénen al cap els versos de la cançó de Glenn Frey: "The heat is on":

The heat is on, on the street

Inside your head, on every beat

And the beat's so loud, deep inside

The pressure's high, just to stay alive

'Cause the heat is on


En tots els cenacles comunicatius, que no són pocs!, on s'hi deixen veure, moderació amunt, moderació avall. Fins a fer-se empalagosos per repetitius! Moderació senyors! Moderació!
Així que, els mateixos que han predicat el terme, no l'han pas usat. Han estat excessius i desmesurats. Incoherències de la palangana!  

Amb tot, la mateixa xarxa de l'ocellet, Twitter, n'anava ple de bromes i acudits sobre el terme i el seu ús. La xarxa arriba a extrems de sarcasme i crueltat inimaginables. Perdoneu però és divertit. La tasca de desacreditar i combatre amb la paraula i, en alguns casos, amb la imatge, totes les andanades que aquesta tropa, mariachis i palaganna, ens envien. No colen. Ja no colen.

I fixem-nos en el fracàs de la seva estratègia quan un dels articulistes del mateix mitjà, el de la moderació, ens anuncia que el Govern de Sa rebregada majestat prepara un pla per derrocar el MH President Mas. La cosa consistiria en presentar el mariachi com el bo i a al MH President, com el dolent. No ens estranyaria que el cap de la palangana s'hi prestés. Seria una més de la llista, llarga i vergonyant, de deslleialtats vers el seu President, el seu partit, les arrels d'aquest i els catalans en general. La pregunta és: a canvi de què?

I contra tota aquesta mena de tripijocs, escaramusses, atacs, deslleialtats, insults, menyspreu, operacions d'intel·ligència, ús de la claveguera i tutti quanti, què ens queda? Resistir. Com diu l'advocat i editor Quim Torra a El poble, baluard del procés


Guanyarem!

dilluns, 21 d’octubre del 2013

Movimiento nacional

Compatriotes,

"L'amic de Catalunya" Albert Rivera ha impulsat la creació d'una plataforma ciutadana, diu. El movimiento ciudadano es va presentar a Madrid, la capital del seu país mentre que la fundació Tribuna Cívica, afí i formada per gent del seu partit va ser destapada pel periodista Jordi Graupera en una entrevista a l'emissora del conde la setmana passada. En pilotes, el nano es va quedar literalment en pilotes. Igual que al cartell electoral del 2006.


I és que els lerrouxistes demanen moltes coses als seus adversaris polítics o potser enemics?, i a l'hora d'aplicar-se-les, rien de rien. Coherència, sí senyor. Demanar transparència i no fer-ne gala, sino tot el contrari. I quan li recorden que ell és un dels màxims pal·ladins de la regeneració democràtica i que per tant hauria de donar exemple, llavors s'enfada i recorda a tort i a dret que els altres són pitjor. Vaja! Sembla que ha estat un alumne avantatjat de les tàctiques i les sinèrgies polítiques gallinàcies dels que el van pujar al carro ciutadà: tu dispara que algun perdigó donarà en el blanc. I anar fent, tu!

Seguirem el relat que fa Albert Balanzà Prims a Boadella & cia, i fem una mica d'història del moviment lerrouxista contemporani a Catalunya. El 1981 es presenta el Manifiesto de los 2.300. Mireu qui el firma. I si en teniu ganes i estòmac, llegiu-lo. Van aprofitar la Guerra de la llengua encetada pel Partido Popular liderat en aquells temps per l'inefable Alejo Vidal Quadras, un altre amic de Catalunya. D'aquí a la creació del Foro Babel i la Asociación por la tolerancia.
 
Anem als noms i cognoms particulars. Segons Albert Balanzà, Antonio Robles, el 1995 va reivindicar la creació d'un partit polític després que les iniciatives cíviques que hem citat anteriorment obtinguessin cert ressò però que no disposaven d'articulació parlamentària ja que pensaven que el PSC, el nostre estimats The Walking Dead Party no estigués per la labor de defensar les seves idees. 

Robles, va aliar-se amb Julio Villacorta i Félix Pérez Romera, però el PSC va desoir els precs que els fèien. Potser perquè aquests rebien simpaties tant de la dreta espanyolista no pepera i per l'extremadreta no integrada políticament. Un dels noms a tenir en compte és el d'Esteban Gómez Rovira.

I faltava un altre tema per resoldre, calia finançar el partit lerrouxista. Aquí és on van anar a tocar la porta de l'empresari de rellotges Festina, el nom del qual podeu llegir en l'article de Graupera. 

La resta és història. Formació de la plataforma ciudadana, fundació del partit, eleccions 2006, 3 diputats, entre ells el mateix Robles, i fins avui. 

Ara, cal reconèixer-li una cosa al nano de La Barceloneta-La Garriga, ara ell ja no es despulla, ara fa anar en pilotes als altres. Serà una metàfora? 

Ara, volen fer el salt. Han impulsat, els de sempre, el Movimiento ciudadano amb els noms de sempre. La roda no deixa de girar. mateixos noms i mateixes cares. 

Avui en Rivera ha afirmat: "els que han nascut en democràcia no coneixen el Movimiento nacional". La citació a l'insigne y victorioso movimiento serà premonitori? De totes maneres ja sona a antic, molta antic. Del Quatenari. Doncs bon vent i barca nova.


Guanyarem!


diumenge, 13 d’octubre del 2013

Democràcia, democràcia i més democràcia

Compatriotes, 

La resposta a l'acte impulsat -la concentració/manifestació a la Plaça Catalunya-, celebrat pels partits espanyol-espanyolistes mateixos i els seus seguidors -militants i simpatitzants- a  Barcelona d'ahir dissabte 12 d'octubre, és aquesta: comptem-nos.

Ja sabem que teniu la raó i lel suport de la majoria silent i absent i la que faci falta, ja ho sabem això. 

Nosaltres, sabem que sou demòcrates. Quin paper més galdós faríeu si, essent demòcrates, us oposséssiu a la democràcia. Estem al segle XXI. I si no voleu que votem i que decidim el nostre futur, allà vosaltres. Nosaltres sí. Ho volem més que mai. Comptem-nos. 

La millor manera de fer-ho és posar urnes i paperetes. Res més fàcil. Res més senzill. Volem celebrar un referèndum. Volem saber quina és la voluntat  política del poble de Catalunya.  De tots i cadascun de nosaltres. De cada català i de cada catalana.

Què hi ha res més democràtic? No, oi? Doncs és ben fàcil! Votem!
 
Democràcia, democràcia i més democràcia.


Guanyarem!

dijous, 10 d’octubre del 2013

Til·la per a ses senyories

Compatriotes,

Falten dos dies per als aquelarres espanyolistes i ultres convocats en diferents indrets de  Barcelona. Plaça Catalunya, Plaça Espanya i Plaça de Sant Jordi. 

I abans de manifestar-se, els lerrouxistes i els postfranquistes han protagonitzat un acte lamentable al Parlament de la Nació. Lamentable perquè els llops s'han despullat, s'han tret la pell de xai que porten. 


I aquest incident es dóna dos dies abans de que, també, les dues formacions, vagin de bracet de diverses formacions feixistes i nazis espanyoles.



Com podeu veure en el video, l'espectacle de taberna que han protagonitzat és denigrant però hem arribat a uns extrems que d'aquests personatges ens podem començar a esperar qualsevol cosa.

Si el procés cap a la llibertat els posa nerviosos, els aconsellem que prenguin til·la, en altes dosis. Til·la per a ses senyories.

Espectacles com aquest requereixen una disculpa immediata per part dels portaveus d'aquests dos grups. Desconec si se'ls pot sancionar disciplinàriament. Si es pogués fer, caldria fer-ho ja que el Parlament és la institució que democràticament representa als homes i dones de Catalunya que lliurement hem exercit el nostre dret de vot tant si hem votat a aquests diputats com si no.

La dignitat d'excel·lentíssim/a senyor/a s'ha de demostrar -la dona del Cèsar, a més de ser-ho, ho ha de semblar- i amb actes com aquest, més que excel·lentíssims, són insuficientíssims, deplorabilíssims o lamentabilíssims.

Recordem que l'ou de la serp el van començar a incubar el 2005 i des del 2006 el tenim al Parlament. Incubat des de les clavergueres de l'estat, han rebut l'ajuda de mitjans de comunicació catòlics i ultres, personatges amb ínfules -pseudo intel·lectuals esdevinguts ideòlegs de cap a peus-, fundacions, fundacionetes, grups d'amics i agents de l'agitprop  espanyolista diversos. I tots ells a costa de la subvenció pública, incloent part dels nostres impostos. No podem estranyar-nos davant d'actes d'aquesta baixesa. I no podem permetre'ls.

Qui s'han cregut que són aquests milhomes que amb aquest to desafiant insulten els catalans i catalanes? Han arribat molt lluny. Potser massa. Van començar amb les seves fastigoses comparacions amb el nazime i el resultat és que d'aquí a la dialèctica dels punys i les pistoles i va ben poc. I són els mateixos que dissabte que ve, sí, es manifestaran i s'agafaran del bracet dels feixistes i nazis confessos, els de veritat. Una part de l'adversari el tenim a casa nostra i alguns encara els fan la gara-gara.

Ja sabem de quin peu moral calcen. I el número és molt petit. Ben petit. Tan petit com la mida de la vergonya. Potser ja ni en tenen.


Guanyarem!

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Una simple qüestió de temps

Compatriotes,

Ahir a la nit el diari del Conde va publicar una enquesta electoral. Un encàrrec fet a una empresa demoscòpica per tal de veure quina és la foto fixa del moment polític que es va viure entre els dies 30 de setembre i 4 d'octubre. Per tant, estava ben calenteta. Acabada de sortir del forn. Bé. Cuinada i reposada per a publicar-se el dia següent de la finalització de la mateixa. 

Tots sabem, i a aquestes alçades no cal explicar-ho, que les enquestes, com dèiem, estan cuinades, recuinades i reposades; s'encarreguen per a una o unes finalitats; també caldria saber-ne la mostra -ens diuen que són 1.000 persones- i per últim caldria saber quines preguntes s'han fet. A aquest últim punt cal saber també quina és la intencionalitat de les preguntes i el seu redactat. 

Donat que el mostrari no ens l'ensenyen i només un redactor, o els que calgui, han tingut accés al redactat de les preguntes -incloent els propis enquestadors- els resultats que aboca el diari comtal -un dels màxims exponents de l'stablishment dependentista del país- són els que són. 

I quins són aquests resultats? Doncs els que mostra el gràfic. Clar. Diàfan.

El titular ja ho diu tot. Desesperança. Desesperança perque el sistema de partits de l'autonomia està saltant pels aires democràticament. 

Un sistema de partits que s'ha anat consolidant des de 1977. Un sistema que ha afavorit les majories del nacionalisme català pujolià. 

Un sistema que com a alternativa només proposava un sol partit, els 'nostres amics' de The Walking Dead Party àlies Partit dels Socialistes a Catalunya o PSC. 

Perque siguem clars, algú creu que l'opció espanyolista post-ex-franquista, primer amb la marca Alianza Popular -reconvertit a Partido Popular- o els comunistes del PSUC -recovertits en ecosocialistes(?) a ICV- eren alternativa? Oi que no?

Esperança potser alguns en tenien però la realitat ha anat desmentint tota possibilitat. Per tant, el paper que han fet aquests dos partits ha estat el de comparses de l'oposició. Més o menys dura segons convenia. 

La situació va canviar una mica, tampoc tant, amb els tripartits 1 i 2 -Governs d'Entesa, en dèien, quina ironia!- i la situació tampoc va canviar gaire. Excepte en una cosa. El tema de l'estatut i el suat tema de l'encaix de Catalunya dins del regne. Oh! Estem a 2013, en poc menys de tres mesos ja estarem al 2014... i ens queda tan lluny! Tant!

Total, que del peix-al-covisme pujolià i dels millors-finançaments-de-la-Història dels tripartits hem passat a una etapa preconstituent. Ras i curt. Preconstituent. 

I aquesta és la mostra que ens ofereix el diari comtal. La majoria més que absoluta -el nombre queda fixat entre 74 i 80 de 135 diputats, segons les xifres més optimistes- de forces que ja directament aposten i defensen que Catalunya, el nostre petit però gran, gran país, esdevingui independent. Alguns poden disfressar-ho com els sembli més convenient, -dret a decidir, estat propi...- però ras i curt són, dret a l'autodeterminació i independència. 

Per tant, queda desmostrat que: 
1) el sobiranisme és el pal de paller de la política catalana, amb quansevulla combinació o sumatòria d'escons.

2) les forces espanyolistes -pp- van a la baixa amb un màxim de 16 diputats, amb l'excepció dels més radicals com els Ciudadanos -amb un màxim de 12 escons- que esgarrapen escons a socialistes i peperos;

3) el federalisme és -entre 15 i 16 diputats-, electoralment, o bé una entel·lèquia difícil d'entendre o una enganyifa -un caramel enverinat- que es demostra que no porta enlloc -baixada en vot popular i en nombre d'escons-;

4) l'estancament dels excomunistes -el seu sostre electoral queda palès-, al qual no s'hi pot fer res més ja que no dóna més de sí amb un màxim de 13 escons;

5) els més perjudicats són els partits que estan en el sí però no, el sí i no, el no però sí i tutti quanti combinacions -psc-;

6) els catalans ja no volen mitges tintes, es vol claredat -això ja se sabia, però-;

7) el sistema polític de la transición española comença a fer aigües per tot arreu -transformació dels nacionalistes/regionalistes en sobiranistes i reforç del sobiranisme d'ERC-;

8) la influència de polítics com en Josep Antoni Duran i Lleida -cap dels mariachis- cada cop està més en entredit, quan no desmentit -afegim el galdós paper que està fent en Pere Navarro-;

9) la confrontació entre sobiranistes i la minoria espanyolista serà cada cop més oberta -si no ho és ja- i sagnant -metafòra- per la batalla constant a la qual ens sotmetran amb l'ajuda del gobierno de España, els seus espies, diners -que també paguem nosaltres, no ho oblidem!- i els mitjans de comunicació afins -subvencionats fins les celles, també amb els nostres diners!-;

10) això s'acaba o ja s'ha acabat. Catalunya fa el seu camí. Vol esdevenir, vol recuperar, volem esdevenir, volem recuperar, l'Estat que teníem fins el fatídic 1714. I no hi ha marxa enrera. Tot al contrari. El sistema autonomista ha quedat vist per sentència. Alea jacta est.

Conclusió, les enquestes són el que són, com dèiem al començament però una cosa queda clara, claríssima, Catalunya i els catalans i catalanes, majoritàriament, volem ser independents. És qüestió de temps.  El rellotge  corre. Anem fent via. Caminem amb pas ferm. 

Sí amics, és una simple qüestió de temps. No ho dubteu ni un sol moment. Ara ja és una simple qüestió de temps.


Guanyarem!