dissabte, 21 de setembre del 2013

Pensant en el nostre Estat (2a part)

Com dèiem en l'escrit anterior, continuem pensant i proposant els fonaments del nostre Estat.

Política fiscal
Per tal d'assegurar el benestar econòmic i financer de la població, de tots i totes , caldria abaixar la pressió fiscal a la la que estem sotmesos. 
Els economistes afirmen, i nosaltres no els portarem pas la contrària que, una pressió fiscal superior contrau el mercat interior, la compra-venda de mercaderies.  Per tant, a més diners disponibles a les nostres butxaques, més diners podríem destinar a pagar les hipoteques, estalviar i gastar -comprar-. D'aquesta manera, s'activa el mercat interior i s'augmenten els intercanvis comercials i la producció. Tampoc no hem de balafiar. No ens tornem bojos.
Però un augment de la capacitat adquisitiva de treballadors, pensionistes i aturats reviscolaria molts comerços, especialment els de barri.
 
Un tipus màxim d'impost sobre la renda -inclòs el residual- es podria fixar en el 15-20% i l'IVA sobre el 5-7% per als productes de primera necessitat -alimentació, neteja  domèstica i d'ús personal-. 
Caldria exclore'n els productes de luxe. 

Inversió pública
L'Estat ha de ser el primer en portar a terme grans inversions en R + D i incentivar que l'empresa privada faci el mateix. La investigació i el desenvolupament, la recerca, són indústries que aporten un gran valor afegit. Tot el que poguem fabricar i patentar aportarà beneficis al nostre país, als nostres ciutadans i a les nostres empreses. El benefici social que ens reporta la tecnologia i la investigació són armes econòmiques de primer nivell.

Això repercutiria també en l'ensenyament -a tots nivells-. Un país preparat, amb un ensenyament de gran qualitat des de l'etapa infantil a la universitària, passant per la denostada Formació Professional. Cal que l'ensenyament respongui a les necessitats socials i econòmiques del país i dels seus ciutadans. 

Un país ensenyat és un país lliure i desenvolupat. Ha de er un sector en el qual s'hi aboqui una gran quantitat de recursos ja que el retorn de la inversió, sí la inversió, produeix un efecte multiplicador molt important: valors socials i polítics: democràcia, emprenedoria, benestar, saber, capacitat, innovació, regeneració de recursos, aplicació de la investigació, i un llarg etcètera.

Per tant, cal que cap dels nostres nens i nenes, joves i no tan joves accedeixin a un ensenyament de qualitat i proposar un programa integral de beques per a tots els nivells educatius per a quelles famílies que no puguin costejar els estudis. En el futur, la inversió feta en les persones serà retornat a la societat. Indubtable.

De la metixa manera, s'ha de portar a terme una millora sanitària -tant en equipaments, personal, investigació, etc-. El repagament de medicines s'ha d'evitar.  Una sanitat desenvolupada i millorada en tots els àmbits.

també cal augment pensions i millorar les prestacions socials a gent gran i aturats. Com dèiem anteriorment, la millora de les prestacions econòmiques comporta una millora social indubtable en dos aspectes: psicològicament i econòmica. 

I per últim, 

Telecomunicacions i energia.
Cal establir el lliure mercat en telecomunicacions i energia. Cal que les empreses que estiguin en aquest sector econòmic no tinguin privilegis de cap tipus i que  competeixin en igualtat de condicons. Que estableixin les tarifes i que el mercat les reguli. Els poders públics han de vetllar per a que no es produeixin abusos ni es crein monopolis. No pot ser que les tarfifes vinguin regulades per llei o decret llei i que els beneficaris en siguin polítics retirats amb prebendes econòmiques. Aquestes empreses no poden ser el paradís daurat de jubilació la classe política.


Si volem un Estat pròsper i socialment just no podem permetre cap episodi de corrupció. Per tant si es produís, call actuar amb la màxima eficàcia. Ser resolutius i exemplars en el càstig. La nostra societat ha patit aquesta xacra durant anys. Hem d'evitar-ho i posar-hi tot el nostre esforç.

Acabar amb la corrupció, coruptors i corromputs, ha de ser un objectiu a curt plaç, a molt curt plaç.

Un poble avançat és el nostre horitzó, la nostra fita. És necessari que l'assolim. No podrem assegurar la felicitat. Però podem fer que aquest món sigui una mica millor. Ens ho hem de proposar i hem de portar-ho a terme. Ens hi va el nostre futur. 

INDEPENDÈNCIA i DEMOCRÀCIA.


Guanyarem!

Pensant en el nostre Estat (1a part)

Compatriotes,

Portem uns dies pensant en com podria ser el nostre ideal de país una vegada assolida la INDEPENDÈNCIA.

S'han dit moltíssimes coses, uns en positiu i uns altres en negatiu. Deixant de banda que mai ens posarem d'acord amb aquells que ens volen mantenir dins del seu regne, hauríem de començar a fer propostes per al nou Estat. El nostre Estat.  I hi ha un seguit d'aspectes que hem de tractar sense dil·lació. Hem de començar a tenir fet l'esquema de com volem que sigui el nostre país. Si més no, de fer una aproximació de com ens agradaria. 

S'han fet molts estudis, el Cercle Català de Negocis n'és un exemple prou clar. 

Amb tot, hi ha certs aspectes en els quals hem de pensar, perque una vegada arribats, no ens agafi amb els pixats al ventre. No es tracta de planificar fins al'últim mil·límetre com ha de ser el nostre estat. Sinó de posar unes línies mestres que, naturalment, poden ser modificades o matisades segons la voluntat popular. 

Creiem en la democràcia i en poder del poble ja que és del poble d'on emana el poder de l'Estat. Cal que la divisió de poders sigui indestructible. Si volem un estat democràticament potent i avançat cal protegir aquesta separació i que no es produeixin ingerències. Desvirtuar-lo i ni tan sols intentar-ho ha de ser delicte. Ras i curt. 

No podem reproduir cap dels mals vicis heretats del regne. I els que hi hagi, tallar-los d'arrel. Ben arran i fer-lo desaprarèixer. No pot haver ingerències entre els tres poders ja que el poble i el seu poder quedarien desvirtuats. 

Estem d'acord amb la frase que la INDEPENDÈNCIA no és una finalitat, és un mitjà. Per a què? Com ja hem dit en algun escrit en aquest blog, el nostre Estat ha de portar indefectiblement i sense dubtar-ho, ni per un sol moment, a construir un país socialment just, econòmicament pròsper i avançat democràticament.

Per tant reflexionem sobre això i posem-hi unes línies mestres, uns fonaments:

Catalunya s'independitza. 
Podeu veure la magistral lliçó que ens ofereix el professor Carles Boix aquí
Si no estem automàticament dins la UE cal tenir present que deixem d'aportar-ne fons.  
Si el regne veí no ens reconeix, tampoc hem d'assumir cap més deute que el que ja tingui contret la Generalitat de Catalunya i això són 50.000 milions d'euros.
La previsió de devallada del PIB està xifrada en un 4%. Molt bé, fem números: 
PIB actual = 210.000 milions d'euros. 
PIB - 4% = 201.600 milions d'euros.

Total, que d'estar ofegats i amb uns títols de deute qualificats d'escombraries passaríem a tenir unes finances sanejades i un deute exterior de només el 20% del PIB. Cap Estat del món té aquesta percentatge. Tinguem-ho clar. 
Si per altra banda, el regne veí ens reconeix i assumim part del seu deute, després de negociar-ho, a quin percentatge arribaríem? Al 16%? Al 20%? 
Tot dependria de quin percentatge es fixés. Població o PIB. 
Hem de comptar que el regne té un deute que se situa en el 92,2% del PIB, això són més de 942.000 milions d'euros. Podeu veure-ho aquí

Fem números ràpids: 
942.000 x 16% = 150.720 milions d'euros
942.000 x 20% = 188.400 milions d'euros

Respecte del PIB català, això representael 71,77% o bé, el 89,71%.
Tot i assumint part del deute espanyol, no arribaríem al 92% espanyol. 

Per al regne, tant el PIB com el deute es veurien reduïts. Mirem-ne les xifres. El PIB espanyol és d'1 bilió d'euros i el deute de 942.000 -fent números rodons-. 

PIB: 1B - 210.000M = 790.000 M
Deute: 942.000M - 150.000M = 792.000M  
o
Deute: 942.000M - 188.400M = 753.600M

Resulltat? Amb un PIB menor, el deute en el primer cas supera el 100% del PIB i en el segon cas, depassa el 95%.

És clar que hi ha estats a la UE que ultrapassen el 100% de deute respecte del PIB com Itàlia però Itàlia té una zona industrial molt rica i en canvi el regne hauria perdut una de les seves zones econòmiques més potents i dinàmiques.

Cal pensar que cap empresa es tornarà boja i començarà a tancar plantes. Començar de nou amb tot el que significa no passa ni de probabilitat. 
Boicot? Està estudiat pels professors Modest Guinjoan i Xavier Cuadras. En podeu veure un extracte aquí i explicat pels mateixos autors aquí.
També podem veure una previsió feta per Agustí Bordas al programa Singulars del Canal33 aquí.

Impostos. 
A Catalunya es van recaptar uns 70.000 milions d'euros . 
D'aquests, 16.500 milions són els que conformen el que en diem espoli fiscal. Diners que els catalans paguem via impostos que enviem a la capital del regne i no són retornats a Catalunya pel suat concepte de solidaritat interterritorial. Això és, els diners que els catalans, destinem a caritat amb les regions més pobres del regne. És el que el professor Santiago Niño Becerra anomena dèficit fiscal interterritorial o interregional.
Però anem a pams, una cosa és la solidaritat, concepte lligat a la llibertat; i l'altre és el dèficit fiscal on el concepte de llibertat no surt per enlloc. Podríem aplicar la frase castellana Juan Palomo... o l'altra Ordeno y...

Si aquests impostos de 70.000 milions d'euros es quedèssin enterament a Catalunya podríem destinar-los a inversions: infraestructures viàries, millora de la sanitat, l'educació,  les pensions, els serveis públics i a tot allò que l'Estat ha de fer front incloent el deute.
 
Seguretat interior i exterior. 
Policia, ja en tenim. Ens queda per construir alguna estructura d'estat: com poden ser ambaixades i un cos de defensa. D'ambaixades no cal fer-ne a tots els Estats de l'ONU. No ens calen, com a mínim, de moment.
Pel que fa al cos de defensa, tot dependrà de com queda el reconeixemnet internacional. 
Hem de pensar que els aliats de l'OTAN no voldran que un dels trossets del flanc sud de l'Aliança es quedi fora de l'organització. 
Bé, hi ha dues possibilitats. La primera és fer com França, estar a l'organització política i no pertànyer a la militar o l'altra, estar a les dues. 
Per tant, caldria, tan sí com no, això és dins o fora de l'organització, crear un cos de defensa. No siguem ingenus. Amb els Mossos no n'hi ha prou. Són un cos policial interior. 
En Miquel Sellarès ha teoritzat sobre el tema i ho ha explicat en públic en una conferència sobre defensa. Podeu veure'l aquí.

Per tant, caldrà desenvolupar una indústria de tecnologia militar i defensa.  Llocs de treball que s'han de crear per a una indústria nova de trinca. Sense comptar les inversions a fer, situades al voltant del 1,5-3% del PIB.

Fixem-nos que amb això només hem fet que començar, cal, a més:

Infraestructures viàries 
Cal millorar la xarxa d'autopistes i de ferrocarril. 
És inconcebible que a la catalunya del segle XXI de Barcelona a Puigcerdà calguin més de 2 hores de viatge o que per anar a Lleida passant per Manresa, sigui una odissea similar.
Bones línies de tren que comuniquin Catalunya de punta a punta, descomptant el TAV que uneix les capitals. Calen línies de Lleida a Tarragona, de Lleida a Sort i Tremp i la Vall d'Aran, de Girona a Puigcerdà i La Seu d'Urgell sense haver de passar per Barcelona. De Girona a Vic, etc 
I no només ho diem pel volum de passatger, ho diem també per les mercaderies. L'articulació d'un mercat nacional ha de'enllaçar els nuclis de producció amb els ports i aeroports catalans. Passatgers i mercaderies. Eficiència i connectivitat. I no ens deixem que la renovació de la flota de trens, especialment e Rodalies, és més que necessària. Nous trens. Quina empresa renunciaria a un contracte com aquest? Manteniment apart.

Per a millorar les infraestructures viàries es podria implantar el model suís, hongarès, etc -vinyeta anual- per l'ús de les infraestructures pels mitjans de transport nacionals i estrangers. A la frontera suïssa, abans d'entrar al territori helvètic, tothom es retrata pagant la taxa corresponent per la vinyeta que permet que cap autopista sigui de peatge. Quin volum de trànsit rodat tenim a Catalunya? 
Els diners recaptats es podrien destinar perfectament al manteniment de les infraestructures viàries. I construir de bell nou les que necessitem per articular el territori. Es podria seguir la mateixa lògica que amb les vies de ferrocarril. 


Continua a la 2a part...

dissabte, 14 de setembre del 2013

El principi del final

Compatriotes,

Han passat, quan? Dos dies de la Diada? Tres? Encara no. Hem hagut de madurar emocions i sensacions, tot allò que vam viure dimecres passat. Un huracà. Una tempesta desfermada, pacífica, democràtica, cívica, familiar, interclassista, intercultural i intergeneracional. 

A la Via Catalana hi érem tots. Bé, tots, no. Alguns no van poder, la nostra majoria silent. La majoria silent que, físicament, per motius de feina, malaltia, edat o qualsevol altre motiu, no van assistir-hi o no van poder. Però que no hi anèssin no significa, ni molt menys, que no hi fòssin. Nosaltres vam anar-hi en cos. I ells estaven amb nosaltres. En ànima. Van prendre forma espiritual i ens van fer arribar la seva energia. Eren amb nosaltres. Tots junts. Un sol poble. Un sol clam.

L'himne del Futbol Club Barcelona ho deixa ben clar, aprofitem-ne la lletra: 
"tan se val d'on venim,
si del sud o del nord,
ara estem d'acord,
estem d'acord,
una bandera ens agermana..."

I la bandera no és cap altra que la de la LLIBERTAT. Sí amics, la llibertat per la qual estem lliutant i a fe de Déu que assolirem. La recuperarem al mateix lloc on Felip V va fer construir una fortalesa per a vigilar-nos i sufocar-nos a foc i sang si ens tornàvem a alçar contra el seu poder despòtic i cruel. 

Una fortalesa que amb el temps, el seu polvorí es va convertir en la seu de la sobirania nacional, el Parlament de la nació catalana.

Dimecres vam iniciar el principi del final. Amics, la Catalunya dins del regne espanyol té data de caducitat. Fem-nos-en a la idea. Posem-nos-ho al cap. Tot el Món, els cinc continents ho han vist. Nosaltres els ho hem ensenyat.

Si fa 300 anys, els canons i els fusells va prendre'ns les llibertats conreades i mantingudes durant tants segles, és just i necessari que les tornem a recuperar. I ho farem! Ho farem democràticament.

Si fa gairebé 300 anys ens van massacrar i enrunar, nosaltres ens urnarem i guanyarem amb la força més poderosa de la democràcia, els nostres vots. Cada vot és una veu que es fa sentir. I serà escoltada. 

Anem per feina, el camí que semblava tan llarg s'està fent curt. Arribem fins al final. Ens ho guanyarem a pols. Cada dia. Cada minut. Cada segons. Ho tenim a tocar dels dits. Hem esperat gairebé 300 anys. Estem arribant al final del camí. I quan hi siguem, gaudirem d'aquest camí que hem fet. Ho recordarem amb il·lusió i ho explicarem als nostres fills i néts. 

Haurem de transmetre que vam guanyar-nos la LLIBERTAT per a nosaltres i per a ells. La resta, el destí de la nostra Nació, el faran com nosaltres, dia a dia, minut a minut, segon a segon.

Compatriotes, tots som un mateix poble. Junts assolirem la LLIBERTAT. 


Guanyarem!

dissabte, 7 de setembre del 2013

El procés i els partits

Compatriotes,

Aquest escrit és una reflexió sobre les paraules d'ahir al matí del President Mas a Ca na Terribas i de les declaracions d'avui mateix a Can Junqueras, a l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts.  

Vagi per endavant que pensem i creiem que les paraules d'ahir del President van ser un tret calculat, bé individualment, bé en col·laboració. 

Pensem que van ser un globus sonda per a excitar una mica més les passions d'uns i altres i assegurar que la flama -o el tsunami- sobiranista segueix ben viu, vividíssim entre nosaltres. Per altra banda, també ha estat bona la reacció dels mitjans de comunicació, pseudoperiodistes, juntalletres, altaveus i portaveus i tertulians tots. 

Anem a pams, els sobiranistes han deixat clar i avui han pogut constatar la confirmació, que, el President Mas no s'ha mogut un sol mil·límetre, tal i com ell ha dit a Can Junqueras: consulta el 2014, sí o sí. 

Els espanyolistes, doncs com no era menys esperar d'ells, i per resumir-ho, "en Mas s'ha abaixat els pantalons" i afegiríem, amb tota la ironia, aquell titular que va inventar-se  l'Enric Juliana, l'home del conde a la capital del Regne veí: "Guanya Espanya"; el recordeu? Segur que sí.

Vaja doncs! si ahir tiraven coets que semblava una revetlla de Sant Joan, avui la pòlvora ha fet llufa. Quina pena! 

Han hagut de recompondre's del cop a la mandíbula que el Timoner Mas els ha clavat ben d'hora. Alguns potser fins i tot s'acabaven de llevar i el cafè se'ls ha girat a l'estòmac amb efecte centrifugat. Cagarrines. Tocada a retreta i a pensar. Al racó de pensar. 

És una de les coses que té el procés que estem vivint: excita massa les passions, d'uns i altres.

Si una cosa bona, d'entre les moltes que té, el procés cap al retorn institucional d'abans del Decret de Nova Planta, és que s'albira, i així estarem per a ratificar-nos o desdir-nos quan ocórri, com dèiem, s'albira, primer, l'esberlament de l'actual sistema de partits i els propis partits a i de Catalunya i segon, la clarificació de posicions que aquests partits tenen envers el procés i la seva conseqüència immediata: la recuperació de la sobirania i les institucions d'Estat que li són pròpies, sense tuteles espanyoles. 

Com dèiem, la clarificació de posicions és ben clara o comença a clarificar-se a marxes forçades. Circumstàncies obliguen. Dos bàndols ben configurats. 

Anem a la primera benaurança: l'esberlament. Segons el nostre diccionari, esberlar és: obrir en dues o més parts per ruptura del lloc que ofereix menys resistència. 

Si busquem uns quants sinònims, trobem que esberlar equival a: esquerdar, descosir, rebentar, esquerdissar, fracturar, rompre, trencar. Així doncs, el diccionari ho deixa ben clar, el concepte.

I som de l'opinió que succeirà el següent amb els partits amb representació parlamentària:

CiU: tornaran a ser CDC i UDC. Dos partits. 
CDC: en sortirà beneficiada, si el procés surt bé i viurà de rèdits durant anys, podrà recuperar la seva ànima liberal-demòcrata sense pressions cristianes. Posarà en Mas als altars i venerarà la seva figura com un déu lar. Potser superi la figura Pujol -que ja és dir!- dins l'imaginari convergent.

UDC: passarà a ser residual, possiblement extraparlamentari. o per què no, desaparèixer.
Gràcies al seus actuals líders, el mariachi i algun més com en Pelegrí -fill del traspassat pelegrí, pelegrí, pelegrí... ¿de donde soy o de donde vengo?-. Al líder se li refot, ja que ell ja ha fet els negocis i podria ser ben possible l'aplicació de la màxima: "merda per qui quedi". Difícil tasca de recuperació per als successors. Serà més fàcil enrolar-se a CDC o al renovat PP.

ERC: un altre partit supervivent o que en sortirà enfortit.
Possiblement es mengi els votants socialdemòcrates de l'extingit psc -actualment, ja és partit dels morts vivents o The Walking Dead Party-. En Junqueras, si no es cansa de la política i les seves baixeses pot ser alguna cosa més que el cap de l'oposició al Parlament... I si assoleix la independència juntament amb en Mas, carrers, places i avingudes dedicades per tot Catalunya. Un heroi a ERC a l'alçada de l'Avi Macià o de Lluís Companys. Estarem a l'aguait.

PSC: partit extingit o en vies d'extinció.
Com als dinosaures, el procés l'haurà -ja ho està fent- afectat de tal manera que la pròpia evolució com a organisme -aplicarem la teoria del darwinisme polític- està accelerant la seva descomposició i futura desaparició. 
Un partit que es va quedar a l'època de la transición política española i que ha evolucionat juntament amb el seu company psoe. Si quan eren joves defensaven el dret d'autodeterminació dels pobles, ara que s'han fet grans, el dret s'ha tornat del revés.

PP: no té sentit a la Catalunya independent, un partit espanyolista en mans de Miss toxina botulínica.
Es preveu una emigració en massa dels seus dirigents. Però compte! Hi ha dos noms que podrien donar la campanada, recollir-ne les restes o les cendres i -com l'au Fènix- resorgir i reinventant-se una vegada més gràcies a dos personatges: un tal Enric Millo o l'actual alcalde de Badalona,  un tal Xavier García Albiol. Ens inclinem per aquest últim. Podria recollir el vot dels dretans purs -ultraliberals, neocons, etc-. Pot ben bé fer un procés de transició i netejar-se del pecat original que és estar a les ordres de la senyoreta botulínica: la campanya execrable anti-immigració de 2010 i l'espanyolisme -aquest últim pot ser un a mica més fàcil. Si els avis van blanquejar el currículum franquista amb llexiu o salfumant, per què aquests haurien de ser menys que els seus avantpassats?-.

ICV: un altre dels partits que pot autodestruir-se, si els seus líders no centren el tret i, tot  i fent estratègia i tàctica de gallina amb les retallades i etc etc etc, es defineixen pel sí incondicional en la qüestió nacional. Els hi va la supervivència. Recolliran vots del finat psc i d'algun despistat que passava per allà. Si enterren el PSUC i passen a ser, decidimanet, iniciativa, poden salvar-se. D'altra banda, la supervivència està en joc.

C's: no té cap sentit parlar-ne.
Destinats a desaparèixer del mapa polític. Pootser passaran als seus llocs de feina anteriors a la seva entrada en política, convertir-se en un partit residual de nostàlgics espanyolistes extraparlamentaris o potser tindran un cert reconegut per defensar els interessos dels espanyols a Catalunya. Mai se sap. Sortir despullat sempre té el seu què i un parell de calendaris nadalencs, sempre es podrien vendre i destinar-ne els beneficis a causes socials....

CUP: poden ocupar l'espectre de l'extrema esquerra.
O d'una esquerra més esquerra que la que pugui representar ICV -si és que sobreviu-. L'esquerra guai i progre que necessita el país. Però esquerra de veritat. Gent formada i discurs coherent. Sense taques, ni corrupteles -un beneit que va deixar-se portar per un dia de rauxa i va contractar Método 3 per a fer-se treure un paper d'un registre, és tonteria, oi?-. Ara, deixeu l'ska i els petes... tampoc calen corbata i vestit, que no colaria. Però... recordeu aquells que estaven a París pel maig del 68 i a Woodstock l'agost de l'any següent? els que no són morts, ara manen. Si em permeteu l'acudit, apreneu dels avis.

Per concloure, poca broma amb el procés. A molts els va, més que una poltrona, poltroneta o pal de l'escala del galliner on cagar -i perdoneu l'expressió-, la seva supervivència. Perque, si no treballen de la política, de què ho farien?


Guanyarem!