dijous, 30 de maig del 2013

No té nom II

Compatriotes,

Ens trobem en estat d'emprenyament en grau notable. El mariachi ha tornat a badar la boca. Aquesta vegada a la cadena amiga, tve, la seva

Sí amics, el líder del Puente aéreo, diputat, Palace VIP, botifler major i quintacolumnista aventatjat del Principat ha tornat a disparar, amb míssil, principalment contra Convergència, de passada contra Esquerra i  per finalitzar, contra tutti quanti

Deu ser molt greu l'atac de puteritis i ramonitis que ha tingut per què la deslleialtat ha arribat a extrems de traïdoria. Que defensi els seus interessos, rai. Unes comissions per aquí, un pallerols per allà i un partit desfet acullà, amb uns 8.000 militants, no dónen per gaire més.

És la resistència del que se sap vençut. És la penúltima remenada de cua del peix que se sap fora de l'aigua i que en breu finirà. Clar i simple. Mentre uns, els dels sobres i els Gürtel, ens ataquen per terra, mar i aire, l'altre, el mariachi, es dedica a remenar la cua fora de l'aigua bruta de l'ecosistema fètid on vivia.

No pot fer-hi més i per això busca aigües més "netes" al seu país i apareix als mitjans  per a fer-se l'autocampanya de premsa i propaganda. 

És el seu medi natural: l'espanyolisme. S'acosta el seu final polític. Ell ho sap. I nosaltres també ho sabem. 

Algú li han ofert entrar al seu club, però ha deixat anar que "com que és tan de dretes"... si només fos això! 

Però algú veu que The Walking Dead Party està  a les últimes. Ens dóna la raó!  I, compte!, no és un qualsevol. Estem contents.

I això transcorre mentre els membres del negociat dels tancs demana que es pengin ensenyes espanyoles als balcons; el president del Círculo de Economía recomana al President Mas que respecti la legalitat espanyola...

Algú hauria de fer públics uns papers. Ull per ull. 


Guanyarem!

dimarts, 28 de maig del 2013

Una explicació

Compatriotes,

Avui és la segona vegada que us explicarem una anècdota de caire personal que ens ha succeït aquest matí abans d'entrar a classe. 

Una alumna ens esperava fora de claase i ens ha preguntat -ahir va estar estudiant pels examens de la setmana que ve- perquè la Història d'Espanya era tan convulsa. I l'explicació ha estat ben senzilla: 

- Un estat que va començar malament, s'ha desenvolupat malament i acabarà... per això a Catalunya hem iniciat un procés... - 
- Sí? -
- Doncs això. Un estat que comença a partir d'una guerra -recordes la data de l'11 de setembre de 1.714? -
 - Sí -
- Doncs aquí rau el tema - 
- Ah! - 
- Sí, el 1.714 neix un estat que agrupa diverses mentalitats i maneres de fer. Unes idiosincràcies diferents. Ni millors, ni pitjors. Diferents.  Dos maneres de fer que no són compatibles, amb interessos diferents i que representen dues nacions diferents. Una nació, la castellana, s'imposa a una altra a la que tracta d'absorbir per tots els mitjans i li imposa o ho intenta, una manera de pensar i de fer diferent. Que no li és pròpia. I d'aquí ve la resistència del poble català que ha fet durant tants anys a aquesta imposició. -
- Però i els bascos? -
- Els bascos són un altre tema. - 
- Nosaltres hem perdut dos guerres. Vam perdre dues guerres. La del 1.714 i la del 1.939. -
- Sí... -
- Sí, dues guerres. Per què les maneres de fer, de pensar i de parlar eren i són diferents. En quina llengua parlem? -
- En català. -
- Doncs això. Parlem una llengua que no és la llengua d'aquells que van guanyar aquestes dues guerres. I la llengua marca una cultura, que som un poble, una nació diferent. Pensem diferent i parlem diferent. Això és el que marca que la Nació catalana sigui diferent de els altres Nacions de la Península i del Món. Som diferents. -
- És clar. -
- Doncs aquest és el tema. I si a més li barreges els interessos propis, el dinamisme econòmic, etc etc etc, sabràs on som. -


Cal recordar la Història per saber on som i per saber on volem anar i on anem. Per què la LLIBERTAT és un bé molt preuat i quan es lluita, democràticament, per recuperar-la, s'ha de saber per què. 

En Francesc Marc Álvaro ens ho deia diumenge passat en un escrit al seu blog. El procés de recuperació de la LLIBERTAT, la LLIBERTAT dels catalans i de Catalunya és una qüestió moral. No és la llengua ni els diners. És moral. 

I la moral són valors. És una qüestió de valors.


Guanyarem!

diumenge, 26 de maig del 2013

No té nom

Compatriotes,

Aquest matí ja ha sortit publicada l'entrevista que li feia un dels nostrats amics de la caverna, el diari dirigit per l'opusdeista Marhuenda, a l'inefable Chusep Antoni Duran, el cap de partit unionista català per excel·lència i gran mariachi.

I què ha dit? El titular ho diu tot: "En la práctica, del proceso soberanista no hay nada". I tan ample. 

Fa un parell de dies, va afirmar en una altra entrevista "Catalunya no serà mai sobirana".
 
Uns dies més enrera va escriure una carta al seu presidente demanant-li un gest per frenar el sobiranisme. 

I durant la campanya, les va dir de tots colors. 

Resultat, CiU va baixar escons. I encara afirma amb tota la poca vergonya que ell no és pas el responsable de la devallada electoral de CiU a les eleccions del 25 de novembre. No! Ho serà l'esperit sant!. 

En fí, el mateix grup de comunicació que aquesta setmana passada ha fet una entrevista en prime time a la bèstia negra de la dreta i l'ultradreta espanyoles, el cap de setmana la fa a un dels líders opsitors del procés cap a la LLIBERTAT que tenim dins del nostre país. 

I tant amples! Ells fan la seva missió i nosaltres ens enervem i proferim tot tipus de sons. 

El que critiquem, no és la llibertat d'expressió de la qual fa ús el personatge en qüestió. No, en absolut. El que critiquem és la manca de qualsevol tipus de lleialtat que expressa aquest home que porta més de 30 anys dalt d'un cotxe oficial, prebendes incloses. 

I el que a, aquesta manca total i absoluta de lleialtat vers Catalunya i la seva gent no té nom. 

Malgrat ell,


Guanyarem!

dijous, 23 de maig del 2013

Histerisme superlatiu

Compatriotes,

Avui al Parlament de la Nació catalana s'ha produït un fet que ja no sabem com qualificar, el títol ho diu tot. El diputat dels neolerrouxistes ciutadans, un tal Jorge, ha afirmat que el seu pare era andalús i per tant espanyol però com a nouvingut a Catalunya, no era inmigrant. No? Segur?

Bé, llavors, què és un immigrant? Segons el diccionari, el nostre i el seu, un immigrant és aquell que immigra. Si segim estirant el fil, immigrar és: arribar a en un país, per establir-s'hi, la persona que era establerta en un altre.

I què és un país? Segons el mateix diccionari, un país és, en la seva primera acepció: una unitat fisiogràfica. En la segona acepció: una contrada. I en la tercera: territori d'una ètnia determinada. 

Hem de tenir clar que Catalunya no és una ètnia separada del món. Però, sí que som una cultura diferent de la que tenia el seu pare. Lògic, simple i clar. 

Ras i curt, el seu pare era immigrant. Innegable. Ni millor ni pitjor que qualevol altre persona que hagi vingut i vingui a Catalunya. Qualsevol altre que hagi viscut, viu i visqui a Catalunya. 

Ser immigrant no dóna una condició d'especifictat ni d'especialitat en res. Simplement s'indica que l'orígen per natalici de la persona no és el mateix que els seus conciutadans.

Ni millor ni pitjor. I tampoc no cal fer-ne un casus belli. Però sembla que el personatge en qüestió s'ho pren malament. Considera que l'origen de la familia és un llast? Estem en ple procès esquizofrènic? Faran de la immigració un cas bèl·lic polític?

En fí, quan hom pertany a aquesta colla de lerrouxistes, ja no es pot esperar més. intel·lectualment nul. Políticament buit. Èticament repugnant.

Deu ser qüestió de valors i d'autodiscriminació d'aquell que sabent-se diferent busca la preeminència. Pervers tot plegat. Es pot caure més baix? Quan hom no té valors, no els pot lluir. 

Qüestió d'histerisme, d'histerisme superlatiu.


Guanyarem!


Quedi aquí, per a vergonya eterna, el vídeo. 


dimarts, 21 de maig del 2013

16.543 miions de raons

Compatriotes,

Acaben de fer-se públiques les dades del dèficit fiscal català de l'any 2010. Sí amics, les de fa tres anys en plena crisi econòmica que ens tenalla. I les dades són esfereïdores. Fan tremolar.

Anem als fets. L'any 2010, repetim, en plena crisi, Catalunya va enviar 16.543 milions  -el 8,5% del PIB- d'euros a Madrid que no van retornar en cap cas i sota cap concepte. És el famós deficit fiscal que patim d'ençà de la reinstauració del sistema democràtic, de la segona restauració borbònica després de la mort del genocida dictador.

Si fem quatre números i dividim els milions que paguem i que no tornen per la població que viu i treballa a Catalunya, aboquen que cada català, de sentiment o de residència, independentista o no, ha aportat a les arques de l'estat un total de 2.260 euros.

Si fem quatre números més, vol dir que el 2010, any de plena crisi econòmica, el PIB català va pujar fins els 194.623,52 milions d'euros. 

No teniu prou raons per a tocar el dos d'aquest estat que ens asfixia fins a l'extenuació?
Alguns encara es pregunten, en veu alta, perquè volem la independència. 
Alguns encara es pregunten, en veu alta, perque el Govern de la Nació catalana ha de fer retallades. 
Alguns encara ens proposen que siguem bons i que plantegem una reforma federal -pur nominalisme!- per a l'estat que ens escanya.
Alguns encara volen ser espanyols. Deu ser que els sobren els diners.

Nosaltres, a tots aquests que ens fan aquestes preguntes els donem aquesta resposta:  
16.543 milions de raons per decidir el nostre futur. 
16.543 milions de raons per acabar amb les retallades.
16.543 milions de raons per construir un estat socialment just.
16.543 milions de raons per construir un estat econòmicament pròsper.
16.543 milions de raons per construir un estat democràticament avançat. 
16.543 milions de raons per dir sí, de totes, totes a la independència de la Nació catalana.

16.543 milions de raons o 2.260 per càpita. Ho enteneu, oi?


Guanyarem!

dilluns, 20 de maig del 2013

Dilluns de Pentecosta

Compatriotes,

Avui dilluns, festiu a Barcelona i voltants, hem pogut veure la multi entrevista i la tertúlia de Els matins de TV3

L'esntrevista ha estat a tres eurodiputats: el patriota Ramon Tremosa de CDC, na Maria Badia dels The Walking Dead Party i el pepero Santiago Fisas.

Missatge final.
Ramon Tremosa: 
Partidari d'una candidatura sobiranista única a les properes eleccions al Parlament Europeu, dret a decidir/autodetermincaió i independència de la Nació catalana. La UE n'és conscient dels desitjos de sobirania de Catalunya.

Maria Badia:
No es presentarà per la llista del partit dels zombis -suposem per desavinences  entre ella i la la direcció actual del partit pel seu catalanisme-. No vol una candidatura unitària. Defensa el federalisme com a relació poítica entre Catalunya i l'estat i entre l'estat i la UE. 

Santiago Fisas:
Dret a decidir? Mai dels mais. Afer intern de l'estat espanyol i el mateix missatge de sempre: si sobirania, quedarem fora de la UE. Missatge inocu entre la població catalana. Per avorrit i caspós.
NOTA: què havia de dir pobre home si va ser consejero del govern regional de la lideresa dels espanyols?

En fí, arribats a la tertúlia, un ex-membre del mateix partit del Sr. Fisas, Ricard Fernández Deu etziba: "caldrà un acte constituent". 



A aquesta frase, un altre tertulià, el periodista de Can Godó, Jordi Barbeta amb un somriure murri i d'orella a orella afegeix: "estàs demanant una DUI?"

Curiós tot plegat. 

Nosaltres des del sofà de casa hem estat atents a la frase d'un i altre tertulians. Aires de canvi. Aires que ja són potents, molt potents. I només estem a dilluns de Pentacosta de 2013.


Guanyarem!

dijous, 16 de maig del 2013

I després diran

Compatriotes,

Acabem de topar-nos amb la notícia de que la Senyora delegada del Gobierno de España a les nostres contrades va homenatjar els voluntaris de la 250 división de voluntarios altrament dita División Azul enviada per Franco a lluitar al front rus durant la Segona Guerra Mundial.

El fet per sí sol ja mereix la nostra repulsa i la més enèrgica de les condemnes. Però no tot acaba aquí, ja greu per sí mateix, sinó que a l'acte d'homenatge hi va assistir l'alcalde de la població baixllobregatina de Sant Andreu de la Barca, el socialista, sí com llegiu, el socialista Enric Llorca. 

A hores d'ara, el partit no s'ha pronunciat. Són les 16:25 de la tarda del dijous 16 de maig de 2013. 

Quedi aquí per vergonya eterna el comportament de l'alcalde i de qualsevol altre que hagi participat en aquest acte repulsiu i antidemocràtic. Vergonya!

I després diran que nosaltres som els nazis. I després diran...  


Guanyarem!



dimecres, 15 de maig del 2013

Amb total impunitat

Compatriotes,

És molt desagradable escoltar segons quines coses. Especialment quanqui les diu ha de callar més que cap altre. Ens referim concretament als líders del partit dels sobres i mentiders. 

Ahir un dels dirigents de la facció a Catalunya d'aquest club de [poseu-hi la paraula que volgueu], va assistir a l'emissora del comte per a insultar-nos a tots i cadascun dels habitants d'aquest tros de terra del Planeta. 

El subjecte va tenir la santa barra d'afirmar que si els ajuntalletres de la televisió de la regió de Madrid del país veí ens diuen nazis és per què els donem motius ja que a Catalunya s'adoctrina el personal. 

I només feia que reblar el clau. Tots aquests del partit refundat del ministre franquista Manuel Fraga Iriarne, aquell que va dir el 1976: "la calle es mía" i ordenava repartit hòsties a tort i a dret contra tots aquells que es manifestaven en contra del Govern del moment. 

Aquell que va fundar un partit com Alianza Popular, partit hereu del franquisme pur i dur, que defensava que els independentistes no fòssin legalitzats.

El mateix partit que va aglutinar aquells exministres franquistes coneguts amb el sobrenom de los siete magníficos, el més granat de cada casa. 

En fí, aquells que són els hereus del franquisme i no han condemnat el cop d'estat de la nit del 17 al 18 de juliol de 1936, que va seguir una guerra d'extermini amb l'inestimable ajut de dos demòcrates de toa la vida com Mussolini i Hitler, i el règim dictatoral posterior que va imposar el terror, va intentar acabar amb la cultura catalana i va imposar una repressió brutal són els que ens diuen nazis a nosaltres. A nosaltres! que només volem fer un referèndum per a separar-nos de l'estat que ens tenalla i ens ofega, ens asfixia i ens colla sense pietat de cap tipus. Sense vergonya, s'apunten al carro de l'insult amb total impunitat. 

Sense més ni més, aneu-vos-en a la m... mentiders!


Guanyarem!

dijous, 9 de maig del 2013

Anem fent camí

Compatriotes,

Anem fent camí. I el fem amb pas ferm. El procès cap a la resuperació de la LLIBERTAT no té aturador. Malgrat ells, els neolerrouxistes i els mentiders dels que cobren en negre i els sobresous. 

Poden posar-s'hi fulles. Poden posar-s'hi de cul. De cantó o a la gatzoneta. Nosaltres no pararem. No deixarem de fer el camí. Per molts entrebancs que ens posin. Per molt que ens insultin i menysprein. Poden sortir ministres i més ministres. Poden fer tantes declaracions com vulguin. Poden emprenyar-se els seus delegats a la colònia. Poden recòrrer al seu tribunal constitucional, el resultat de la 6/49 o de la rifa de paneres de Nadal de qualsevol escola de Catalunya.

Saben que contra la legitimitat demoràtica, per molts tribunals que s'hi posin, no aconseguiran res. Res de res.

Estan començant a donar signes de desesperació. I amb la deseperació ve la jugada, portar qualsevol cosa impresa en un paper, al seu tribunal constitucional. Aquesta és la reacció espanyola, la de sempre. La genètica, la que els surt de l'entrecuix en forma de petites bestioles que tenen per objectiu la reproducció de la ideologia que ha imperat al país veí des de fa segles. Ells no negocien res. No saben negociar i qualsevol acord se'l passen pel mateix lloc d'on emanen els seus soldadets reproductors. Ells imposen. 

Quan un membre d'un dels col·lectius armats que tenen afirma: "antes que la democracia está la unidad de la patria que es anterior a todo" ja està dit tot. 
Un altre va dir: "¿la independencia de Catalunya? por encima de mi cadáver"
I avall va. 

Són dos petits exemples de l'opinió majoritària a la capital del regne veí i altres llogartes i d'una idiosincràcia reproduïda ancestralment dia rere dia. De fa segles. 

De frases per l'estil de les anteriors n'hi ha tantes que alguns autors n'han recopilat algunes que ocupen volums i volums. No cal que repetim expressions que farien enrogir el més demòcrata dels demòcrates. No més.

Nosaltres anem fent. Anem fent el nostre camí. La premsa internacional, aquells que la llegeixin, ja els informarà. 


Guanyarem!

dimarts, 7 de maig del 2013

Es va confirmant

Compatriotes,

Es va confirmant que els neolerrouxistes volen pescar vots en aigües socialistes. Es va confirmant que aquest grupet que va néixer d'un grup de desencantats socialistes d'extrarradi -mentalment- tenien la seva meta particular: defenestrar el socialisme a Catalunya. 

Si els socialistes segueixen entestats a fer el doble joc per acontentar les bases de l'extrarradi i els pocs catalanistes que encara els queden dins patiran. Es faran mal. En sortiran malparats.

I aquest és un dels efectes de les passades eleccions, tal i com vam analitzar a partir dels resultats electorals i que vam publicar al blog. La fuga de vots per l'esquerra espanyolista anticatalana venia per la C. La C dels neolerrouxistes. I la fuga dels catalanistes vindria per IC-V o per Esquerra; potser pel nou partit que està bastint l'Ernest Maragall... que és una incògnita. 

Però com que tenen on triar, ho sabrem quan s'esberli el partit en dos o en tres o faci la definitiva i letal implosió. No es pot aguantar, a dia d'avui, una tàctica i/o una estratègia com la que estan duent a terme. És suïcida. De totes, totes. 

Una de les moltes coses que van quedar clares a partir del 25-N va ser que s'han acabat els dobles jocs, les dobles postures i els dobles llenguatges. El públic ja no ho tolera i ho castiga de totes, totes.

I no només ho diem nosaltres, ara ja tenim l'aval de l'estudi que han fet els professors de la Universitat de Girona, Lluís Orriols i Agustí Bosch en el seu estudi Eleccions en temps de crisi. El vot econòmic a les elccions catalanes de 2012. Editat per l'Institut de Ciències Polítiques i Socials, l'ICPS de la Diputació de Barcelona-UAB, vol. 02, d'abril de 2013 i que us podeu descarregar de franc al web de l'Institut. 

La conclusió de l'estudi apunta a que CiU va perdre vots i escons, no per la crisi, no. Va perdre vots pel doble missatge emès. Per una banda, el candidat a la reelecció i President en funcions Artur Mas afirmava que es volia exercir el dret a l'autodeterminació -dret a decidir- i d'aquí a assolir la INDEPENDÈNCIA -estat propi- i per l'altra, el número dos de la coalició, el cap dels mariachis, Josep Antoni Duran Lleida que matisava les paraules del primer o directament les desdia. 

Per a uns, es va confirmar el que vam dir: la factura es va pagar a les anteriors eleccions. 
Per als altres, es va confirmant el que vam predir. Potser, afegim, ens vam quedar curts i el que realment estem vivint és una OPA a la bossa de votants anticatalans que conserva el PSC.

Cal estar atents a les properes eleccions autonòmiques, si n'hi hagués. Llavors passaríem del "es va confirmant" al "s'ha confirmat".
De totes maneres,


Guanyarem!

dilluns, 6 de maig del 2013

Anècdota: a cara descoberta

Compatriotes,

L'espanyolisme no té vergonya. Potser no n'ha tingut mai però abans de la diada de l'11 de setembre estava mig amagat i piulava poc. I no ens referim a deixar anar missatges de 140 caràcters. No. Tot i que també aprofiten les xarxes socials per escampar el seu missatge ple de perfídia i d'iniquitat. 

Perfils no en falten tan a Facebook com a Twitter. Van a la descarada. Sense màscara. A cara descoberta, uns i d'amagatotis altres, i aquests últims ens fan especial gràcia perquè els acabes enganxants a la que baden boca. Se les dónen de progressistes i són de tot menys el que prediquen i se n'omplen la boca. 

Pel contingut de les frases i pel que volen dir se'ls entén a la perfecció. Us expliquem una anècdota que ens ha passat aquest matí a la feina. 

Tenim a classe un alumne que es va declarar votant, no sabem si de carnet o no, del partit successor d'Alejandro Lerroux. 

Com que ja estem acabant el tema relacionat del franquisme, el debat és una constant. La gran majoria dels alumnes en són detractors però algun d'ells, com el jove que citem el defensa en algunes coses, i clar, per extensió defensa les polítiques dels seus successors ideològics i sociològics. En fets com el tema lingüístic, de seguida espeten que la Generalitat fa com el dictador però a l'inrevés. Sense pudor.

Avui, com d'altres dies, el jove ha badat boca per acabar un debat obert amb la frase "Llanos de Luna està fent una bona feina". Hem respost ràpid: "Sí, es mereix un marquesat... El de Godó". Tot sigui dit que la resposta ha estat en to humorístic, irònic. Ens agrada l'ús de la ironia per explicar la Història del país veí i la relació que té amb la nostra Història. No endebades porta uns anys entrelligada amb més o menys fortuna.

El tema és que les afirmacions que fan són una barreja de  mentides i mitges veritats a les , a vegades, que volen donar un toc sarcàstic i malèvol, sempre amb un toc de demagògia i populisme d'estar per casa impregnat amb odi, sí com llegiu, odi contra la terra que els acull. Per això els considerem neolerrouxistes. A vegades pensem coses pitjors però ens les callem. Amb tot mai s'ha trencat l'harmonia per les boutades dites. Davant d'això, només es pot fer una cosa, només una. Rebatre'ls. I rebatre'ls. Rebatre'ls per terra, mar i aire. Cal deixar-los amb el cul enlaire i veure que han entrat en contradicció flagrant.

Però cal dir que aquests joves cadells neolerrouxistes estan molt ben ensinistrats. Repeteixen com a lloros el missatge que els han ensenyat o que han sentit. Fins a la sacietat. Però sense donar raons a les afirmacions que es fan. Contradir-los és ben fàcil. 

Per tant, contra el missatge buit, raons; contra el populisme, idees; contra la demagògia, veritats.


Guanyarem!

dissabte, 4 de maig del 2013

Albert Pont a la Casa Orlandai

Compatriotes,

Aquest vespre hem assistit a la xerrada que l'Albert Pont ha fet a la Casa Orlandai al  nostre barri, Sarrià, per presentar el seu llibre Delenda est hispania. La sala Josep Vicenç Foix. 

El llibre és un dels dos que ens van caure el passat Sant Jordi. L'altre és el bestseller Victus d'Albert Sánchez Pinyol. Obres impressionants! Cabdals!

Hem començat a fullejar-lo i hi ha tantes dades i raons que cal fer una lectura pausada. Sabem que fins i tot hi ha qui pren notes i subratlla mentre el llegeix. Com un llibre de text. Un manual. I la qüestió és que creiem que, ha, o hauria de ser el llibre de capçalera de tot patriota català que vulgui informar-se, si a aquestes alçades no ho està, sobre què, com, quan i quant ens han pres el pèl els nostres veïns. I fa gairebé 300 anys que dura. 

L'acte ha estat marcat per l'austeritat. Austeritat catalana. Ja veieu les imatges. Una taula, unes cadires, els ponents, el públic i una paret blanca on l'autor ha projectat les diapositives que anava explicant després d'una breu introducció/presentació. Raons, raons i més raons.

Torn de preguntes. L'Albert les respón. Aplaudiments finals. Dues hores que s'han fet curtes. Dues hores que han passat com si fòssin cinc minuts.  

Marxem. Ja ho estem fent. El procés no té retorn. Ja fem camí. 

Hem fet 3 passos dels 5 que tot procés de secessió comporta: 
  1. Voluntat popular expressada en la manifestació multitudinària de 2 milions de persones pels carrers de Barcelona l'11 de setembre de 2012, a les que cal sumar les altres manifestacions que ningú ha comptat i que poden ben bé engruixir el número de manifestants en cinc-centes mil persones més.
  2. Voluntat política expressada a les urnes, el passat 25 de novembre de 2012, amb una determinada component plebiscitària i que van donar la majoria absoluta al Parlament de Catalunya a les opcions sobiranistes.
  3. Voluntat d'esdevenir Estat expressada per l'aprovació de la Declaració de Sobirania del Poble de Catalunya votada pel Parlament el 23 de gener de 2013. 

Tot això fet en 5 mesos! En cinc mesos!

Ens queden 2 passos més i ja hi som. El ponent ha dit que el Govern de Catalunya ha triat la via lenta. I aquesta via és la que ens durà a la RECUPERACIÓ DE LA LLIBERTAT. Via que dura 1 any.

Només portem 5 mesos! Només 5 mesos i és com si haguéssin passat dos dies des de la manifestació de l'11 de setembre.

Conclusions: 
  1. No hi haurà referèndum ni consulta
  2. No calen unes altres eleccions
  3. No cal la Declaració Unilateral d'Independència.
No us espanteu. La pregunta finalés: i com ho farem? De facto
Serà una secessió de facto fins a la negociació amb el regne veí per al repartiment del deure i l'haver i el reconeixement de la comunitat internacional. 

Així de clar. Així de simple.

Compatriotes, paciència.


Guanyarem!

dijous, 2 de maig del 2013

Memòria històrica

Compatriotes, 

La televisió pública del govern regional madrileny del regne veí ha afirmat en un reportatge que el Govern de la Generalitat, el seu President i la població catalana en general som -paraula irreproduïble-... 

D'acord, fem una mica de memòrica històrica. 



No calen més paraules.


Guanyarem!