dimarts, 30 d’abril del 2013

Idees i ocurrències

Compatriotes,

Sentim llàstima, una llàstima immensa. Amics, amigues, ens estem acostant al final del partit dels "The Walking Dead". Estan entonant el cant del cigne. Alguns ja comencen a fer circular enquestes en que, un dels seus rivals polítics, el partit  dels neolerrouxistes pot arribar a ser la tercera força política a Catalunya. A la llàstima se li uneix la pena i la tristesa. 

Una ment tan brillant com la d'en Maurici Lucena ha badat boca en una entrevista a Catalunya Ràdio. I ho ha fet en el sentit més penós. Aparcar la SOBIRANIA de la Nació i formar un govern de concentració amb el partit dels mentiders i l'espoli.  Però compte! no caiguèssim en maniqueismes. El partit amb el que tenen conveni de col·laboració/federació del regne veí també ha col·laborat amb l'espoli i l'ha patrocinat.  

No és endebades que un prohom del partit dels morts vivents digui  coses que l'allunyen de la centralitat política i del catalanisme. El partit perd la seva catalanitat a marxes forçades. Per moments.

I no és gens estrany que hagi estat el seu portaveu el que hagi fet aitals afirmacions. Va crèixer a l'ombra de la ministra dels afers militars del regne veí. Va ocupar altes magistratures dins del negociat en qüestió. Funcionari de partit de carrera meteòrica. Bona formació i terrat moblat. Sap el que es diu.

Uns dies abans, afirmacions semblants les havia fet un dels capitosts de la mateixa formació, l'alcalde de Cornellà de Llobregat, Antonio Balmón. 

Ens preguntem si el partit comença a repudiar el catalanisme com a manera d'entendre el Món i les relacions que ha de tenir Catalunya amb la resta dels estats del Planeta. 

Mentre el país, la gent que el conforma les està passant magres i més que mai necessitem la INDEPENDÈNCIA, aquests prohoms del socialisme a Catalunya cada dia que passa ens sorprenen més amb propostes com la de formar un govern d'unitat a canvi d'aparcar la consulta/referèndum i centrar-se en la crisi. De què estem parlant? Si la crisi és gràcies a l'espoli que patim per part del país que ells defensen!

Es pot ser més cínic? La iniquitat d'aquests personatges no té mesura.

Amb la INDEPENDÈNCIA no seríem espoliats i tindríem la capacitat normativa en qualsevol àmbit: educatiu, laboral, econòmic, etc... La INDEPÈNDÈNCIA és l'eina per a portar a terme les polítiques que el país i la seva gent necessita. Per a fer un país millor i que els nostres conciutadans assoleixin un nivell de vida tan bon com sigui possible. Aparcar la INDEPENDÈNCIA seria la mort del país i de la seva gent. I no ens ho podem permetre. De cap de les maneres. 

Els prohoms saben que el discurs de la por no cala, no té cap efecte cada vegada en som més refractaris a les idees que ens volen encolomar. I per això tenen ocurrències. 

Allà on les idees no arriben, arriben les ocurrències. 

Ens apropem al FAIL del Partit dels Socialistes a Catalunya.


Guanyarem!





P.S: Us deixo la Banda Sonora del FAIL dels socialistes a Catalunya. 

Fixeu-vos en les tornades: 
"Oeehh, I feel like I just don't know you anymore
Well, I've been down and I've been wrong so many times
We walk in circles, the blind leading the blind"

"Oeehh, I feel like I just don't know you anymore
Well, I've been down and I've been wrong so many times
We walk in circles, the blind leading the blind
We've been disconnected somehow"

"There's an invisible wall between us now
Well, I've been wrong and I've been down so many times
We walk in circles, the blind leading the blind
We've been disconnected somehow"

"There's an invisible wall
Between us now"


diumenge, 28 d’abril del 2013

Fira i fireta

Compatriotes,

La barra d'alguns representants polítics a Catalunya no té parió. Tot just es va fer l'acte de  presentació del tres cents aniversari de la desfeta de l'11 de setembre de 1714 al Cap i Casal per part del M. H. President Mas, els dos comissionats, el de la Generalitat, Miquel Calçada i el de l'Ajuntament Toni Soler que els ínclits representants de l'oposició al Parlament de la Nació ja han badat boca. No han pogut aguantar ni vint-i-quatre hores.

I quan aquests baden boca, els sons que emeten van de l'insult a la ignomínia. Ens insulten i menyspreen. És constant. La nostra intel·ligència ja està tan massegada! Però seguim parant l'orella a veure quin cop de puny ens claven als timpans. A nosaltres ja ens sagnen les orelles. Ens cau un refiló de sang...

El primer que va badar boca va ser Enric Millo, del partit dels mentiders. Per a dir què? Que estem massa obsessionats amb el passat i les seves guerres. Ei! Para el carro! 

No cal fer comparacions però em sembla recordar que tots els pobles rememoren algun fet que els ha marcat. 

Sense anar més lluny, li preguntaríem a aital diputat: què celebren vostès cada any el 12 d'octubre? Una festa de lloança i record per l'exportació de valors com l'aliança de civilitzacions, la cultura i la democràcia? 

El segon ha estat, com no! el cap dels "The Walking Dead Party". I ho ha fet des de tant incomparable marc com és la Feria de Abril a Catalunya. 

Espereu, espereu... sí, mentre feia política, ha criticat els actes que es preveu que es portin a terme. 

Que anava fins al capdemunt de beguda firal? Què té aquest home que cada cop que bada boca s'apuja el preu del pa?

La reflexió que fem és: els primers són els que no voldrien que no celebrèssim res o cas de fer algun acte diguèssim que els fets de 1714 van ser una mostra d'espanyolitat contundent. 

I dels segons, ja no sabem què pensar. Què vol aquesta gent? On són? 

El que és dement és celebrar una Fira d'Abril a Catalunya. I més encara quan ens costa 300.000 euros. 300.000 raons que surten de les nostres butxaques. 

Posats a balafiar, per què no se subvenciona l'Oktoberfest? O un festival de Polkes ? O potser millor, un concert de El Puma

Tenim uns polítics de fira. Perdó, de Feria! Bé, més aviat són de fireta.

Malgrat ells, 


Guanyarem!

divendres, 26 d’abril del 2013

No ens en sabem avenir

Compatriotes,

Aquesta nit ens hem quedat de pedra. Hem vist -oh pecat! i disculpeu- la tertúlia de 8aldia a la tele de Can Godó. Hi apareixien en Lluís Foix, en Joan Josep Queralt i en Manuel Milián Mestre.

El fet és que el primer ha afirmat que havia d'anar a fitxar a la Plaça Medinacelli, on hi ha la seu del Registre Civil i presentar-se per a passar la fe de vida

Espereu, espereu... no correu! Sí, sí, heu llegit bé. La fe de vida. I ens preguntem, si aquest bon home ha de passar la fe de vida està jubilat, com ha corroborat ell mateix. I si està jubilat, quan apareix al programa del mariachi Cuní, en qualitat de què hi va -laboralment parlant-? Cobra? No cobra? Hi va per amor a la càmera? Potser a la pantalla? 

I si cobra, com ho fa? 

No ens acabem d'explicar que a Catalunya ocorrin aquests fets. I ens preguntem: per què un senyor gran apareix per la tele quan està ple d'analistes més joves? 

No tenim res en contra d'aquest senyor. Ens resulta entranyable. És l'avi que molts voldríem tenir a les nostres vides. Aquell avi que t'explica mentre t'ofereix un Werter's Original, les batalletes de quan era jove i vivia en un poble de la plana de Lleida després de la guerra  que ens van fer els nostres veïns.

Petites coses que passen als mitjans a la nostra Nació dels quals, no ens en sabem avenir.

 
Guanyarem!

dijous, 25 d’abril del 2013

Na Carme no recorda

Compatriotes,

Acabem de llegir dos tuits de la que va ser ministra de l'exèrcit del país veí i diputada a la cambra de representants de la capital veïna. 

La senyora en qüestió és una espluguenca que no domina l'idioma de la terra que la va acollir, la va veure créixer, la va alimentar i on no és va reproduir. 

La inefable té nom i cognom: Carmen Chacón. I té l'osadia de fer dues piulades que ratllen l'insult per no dir que ens insulta directament. 

S'ha de tenir molta barra per escriure el que escriu i quedar-se tan ample. Però a aquests/aquestes servidors i servidores públiques ja els coneixem. Els tenim ben identificats -ideològicament i nacional- i sabem de quin peu calcen.  Aquesta fembra és la mateixa que va declarar que no volia haver d'escollir la nacionalitat del seu fill -deixem els fills en pau d'una vegada!-.

 En fí, que la nostrada política té els sants pebrots d'escriure al seu compte de twitter dues coses que ens han esgarrifat. La primera a partir de les lamentables dades d'atur -Enquesta de Població Activa [EPA]- que s'han fet públiques avui i que manipula de manera descarada i barroera per treure's de la màniga un atac al procés de RECUPERACIÓ DE LA LLIBERTAT que ha endegat la Nació catalana. Missatge ple de mala llet i ràbia. Cadascú es posa a l'alçada de la seva mentalitat. I l'escrit de la senyora n'és un viu exemple. 

Però no n'ha tingut prou amb aquesta. Ha anat un pas més enllà. I ha fet un pas que ens constata que aquesta diputada no té memòria i si la té, la deixa aparcada cada vegada que posa la clau al pany de casa seva a la capital del regne. 

L'escrit en qüestió no té res més enllà. El que no té és que oblida una dada essencial. No diu en cap cas que el President de Catalunya, Lluís Companys, elegit democràticament pel poble, va ser afusellat pels franquistes espanyols el 15 d'octubre de 1940. I no en diu res. No en diu res! 

Aquests pijo-progres tenen mala memòria. No només amb una llei n'hi ha prou. Per què ni ella ni els antecessors ni predecessor, ni el seu cap, ni els anteriors, ni els seus subordinats han demanat perdó per acte acte criminal i execrable. Ni una paraula. 

Na Carme no recorda. I el que és més greu, no vol recordar. I aquesta representa Catalunya al Congreso de los Diputados? Sembla que no. Podríem afirmar que no. No ho ha fet mai. No ho farà ara. Tot el contrari. Defensa els pijo-progres i la seva estimada nació, la veïna espanya.


Guanyarem!

dimecres, 24 d’abril del 2013

C's o no C's. Aquesta és la qüestió

Compatriotes,

Avui s'està produïnt la sessió de control parlamentari al Govern de la Nació. Fins aquí tot normal. 

Bé, normal, normal, no. Hi ha una situació que no és normal o no hauria de ser-ho. I és que asseguts als seus escons hi trobem un partit de nom Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía o simplement, C's. Una nomalia que només es pot donar en un país com és el nostre, un país que, a dia d'avui, no és normal. 

I dic que és una anomalia perque defensa tot el contrari del que és Catalunya. No hi tenen res en comú. Ni el nom! I aquests passarells, són la fotocòpia del que fa més d'un segle va personificar el Partido Republicano Radical d'Alejandro Lerroux, emperador del Paral·lel. Un polític que va destil·lar anticatalanisme per tots i cadascun dels porus de la seva greixosa pell. -els caps dels ciudadanos, també, però no són greixosos, són més polidets...-. Un arribista que captava l'atenció dels obrers immigrants -espanyols- a Catalunya, que més tard, essent president del govern del país veí va veure's esquitxat, tan ell com el seu gabinet, per escàndols de corrupció i que el va dur a la dimissió. Va emigrar a Portugal i va donar el seu suport a Franco. Tot dit.

Una cosa que tenen en comú, tant Lerroux com Rivera, el líder ciudadano, és que el primer pregonava que era progressista i el segon també ho ha afirmat. I tan l'un  com l'altre han practicat el conservadurisme més furibund. A la mateixa alçada que l'anticatalanisme -un altre factor d'unió entre ambdós personatges-. 

Llavors, com pot ser possible que després de tants i tants anys, encara es repeteixin operacions de la mateixa alçada? Cal dir que l'antic estava finançat per l'estat per desbaratar el catalanisme/nacionalisme polític que tot just s'articulava amb la Lliga Regionalista de Prat de la Riba -de tall conservador-. I l'altre va sorgir de la claveguera més immunda: el Manifiesto de los 2300 i el Foro Babel. Ambdós, organitzats per antics votants socialistes o amb clares i expresses vinculacions amb el PSOE i el partit dels The Walking Dead

Amb tot, les últimes investigacions sobre el naixement d'aital partit aboquen una veritat: aquest gropuscle-partidet té les simpaties tan de la dreta com de l'extrema-dreta espanyolistes residents a Catalunya.
 
Quin vot capten llavors? El dels immigrants no adaptats o no assimilats a la Nació catalana.  Els colons de la metròpoli. Els recalcitrants. Votants que es distingeix per sobre de tot, no en la seva militància progressista o dretana, sinó en el fet de ser profundament anticatalans. 

I així es demostra com el seu viver de vots està a les comarques amb un alt índex de població espanyola immigrada on van esgarrapant uns vots per l'esquerra i uns altres per la dreta.

A partir d'aquí, ens formulem la pregunta: serà el partit del serbis/espanyols a Bòsnia/Kossove/Catalunya?



Malgrat ells, 


Guanyarem!



____________________________________________________________

P.S: recomanem fer un seguiment dels tuits dels perfils de twitter @Colonos_Cs i @primociudadano per tal de fer uns riures mentre llegiu com les piulades d'aquests dos tuitaires destrossen la propaganda dels ultra-espanyolistes a Catalunya.
Us en deixo una mostra: 



dimarts, 23 d’abril del 2013

Sant Jordi i la fulana

Compatriotes,

Avui, mentre els catalans celebràvem Sant Jordi, compràvem llibres i roses com a possessos, el cap dels empresaris del Fomento del Trabajo Nacional anava a la capital del seu país a rendir pleitesia i a demanar un pacte fiscal. Un pacte fiscal! 

I, després, a firmar pel suport i la col·laboració amb l'organització de les olimpiades de Madrid 2020. Bé, amb la candidatura. Encara no ho tenen fet i els empresaris del BOE a Catalunya, els BOEdependents estan pel que estan i no estan pel que haurien d'estar. Són simples llegats de la metròpoli. I actuen com a tals.

La seva pàtria és la veïna, la forana, la metròpoli. Per això, amb tants i tants anys que portem encara no han  ni catalanitzat el seu nom. Romanen fidels a la lengua del imperio. La llengua de la metròpoli. In saecula saeculorum.

I a més, ha demanat que la metròpoli complagui la província. Província? Catalunya és la fulana, la seva fulana. I les fulanes, per un collaret de perles o unes arrecades -pacte fiscal-, callen i et fan servei. Ja m'enteneu. I no! No és això!

Malgrat ells, 


Guanyarem!

dilluns, 22 d’abril del 2013

Marry you

Compatriotes,

Aquest vespre el capo canoniere de la televisió del GrupoGodó entrevista el cap dels mariachis

Més que entrevista es preveu ensabonada i massatge com diria en Ferran Monegal de les que faran història per a vergonya del director i presentador de tan insigne i magne entreteniment televisiu -ironia-. 


La banda sonora de fons serà Marry you

L'única inquietud que tinc al cap és si li preguntaran per la Ramoneta...

Jo me'l perdré. I vosaltres?


Guanyarem!



P.S: i de regal la lletra de la cançó via iutub


dissabte, 20 d’abril del 2013

Rocío Martinez, voluntarista

Compatriotes,

Aquest matí a les 11:00 hores hem assistit a la xerrada que organitzaven les Joventuts Socialistes de Sarrià, el meu barri. Concretament a la Casa Orlandai. L'espai, el bar de la Casa, en un ambient de taula rodona, distès i amb sol.

La sala està relativament plena i hi ha un espai central, una àgora. Convida a la reflexió primaveral. L'audiència és jove, sobre al vintena, amb alguns més grandets.
Vagi per endavant que no militem socialista. No militem en cap partit. Per què llavors assistim a un acte organitzat per les joventuts del partit dels The Walking Dead? Per amistat amb un dels organitzadors i per saber què es cou entre el jovent del barri.

I el que es cou, és si fa no fa com el que vam copsar en l'acte d'ahir divendres al vespre a  l'Ateneu Barcelonès organitzat pel Fòrum Cívic.

A la xerrada hi intervenien la cap de les joventuts socialistes del barri, Sara Jaurrieta, i la diputada Rocío Martinez Sampere. 

Ha començat el seu parlament, la cap de les joventuts socialistes, la qual ha desgranat quins problemes socials i sobretot econòmics pateix la joventut barcelonina. Taxes d'atur, iniciatives per rebaixar aquestes taxes, etc

El tema de l'atur del jovent a la nostra ciutat i a la nostra Nació és un problema. Tan cert com que avui el sol que fa és ben primaveral.

Seguidament ha intervingut la diputada. El tema de la seva intervenció ha estat el federalisme. Per la diputada, el federalisme és un pacte en igualtat en drets.  

La qüestió és que quan et vénen una idea com aquesta, l'enfocament que se li dóna és com l'antítesi del sobiranisme/independentisme. 

Segons la diputada, és més fàcil assolir la reforma de la constitució espanyola que assolir la independència. Per què, segons ella, la independència no pot ser, en cap cas, unilateral. Ha de ser pactada amb el país veí. I que per tant, cal negociar amb un mur. 

Un mur compost per dues pedres com són els socialistes espanyols i els mentiders espanyols. Bé, potser tots dos menteixen, tots dos han mentit. I no ho afirmem a la lleugera, tots dos han mentit a Catalunya. 

Van mentir en tot el procés estatutari i en la seva derivada posterior amb l'episosidi del seu tribunal constitucional. I per això som on som. La diputada n'era conscient. Hi ha posat voluntat. 

La qüestió, igual que ahir al vespre, ha estat les intervencions. I quan els joves assistents han pres la paraula, el tema ja no era el federalisme, ha estat la INDEPENDÈNCIA. 

Voluntat davant d'un públic dur, duríssim. Contundència en les exposiscions. Educades totes i cada una d'elles. Hi ha fam. Fam de política. Podem dir que, sense equivocar-nos que, donat el que hem escoltat, les tesis federalistes han topat amb una capa d'impermeabilitat evident. La majoria de les intervencions han copsat que el diàleg(?) amb els representants institucionals i governamentals del país veí és impossible. Perque no han fet cap moviment en aquest sentit. Encara se'ls espera. Però les tesis federals demanen diàleg i pactes, insistència i més insistència. Sense espera, sense pacte, sense unió interna, la diputada ha afirmat que aniríem a una altra frustració com va ser la de l'estatut afaitat i depilat pel tribunal dels senyors que van anar al tendido a Sevilla, cigar a la boca.

Un dels nois ha preguntat: 'Fins quan esperarem?' i això ens ha fet recordar que ahir, un dels ponents a l'acte de l'Ateneu va explicar una anècdota que avui s'ha repetit. El ponent deia: "vaig veure una pintada que deia 'Arriba españa' i on algú, a sota havia escrit, 'Quan arriba?'.

Si s'aposta per la Declaració Unilateral d'Independència no hi ha por. Fins i tot podríem dir que hi ha ganes. Ganes de marxar.

Amics, estem en el punt de no retorn. La nau ja no té marxa enrera. El país no s'ho pot permetre i tant grans com joves no volen que la nau s'aturi ni faci marxa enrera. 


Guanyarem!

divendres, 19 d’abril del 2013

Clamor a l'Ateneu

Compatriotes, 

Aquest vespre hem assistit a la conferència que organitzava el "Fòrum Cívic" a l'Ateneu Barcelonès per parlar del federalisme. A les primeres files hi havia Marina Geli,  Rocío Martínez Sampere, Antoni Ros Marbà, Josep Maria Sala i Agustí Colomines... entre d'altres.

L'acte ha estat presentat per l'eurodiputada catalana socialista Maria Badia i els ponenets han estat Josep Font, un eurodiputat socialdemòcrata alemany, l'exconseller d'economia del govern de José Montilla, Antoni Castells i l'alcalde de Lleida, Àngel Ros.

L'acte ha començat amb un parlament de na Maria Badia. Introducció que sintèticament es resumeix en la frase, federalisme versus independentisme. Defensa del federalisme, com no!

Després han començat les ponències. La primera l'ha fet Josep Font -el primer per l'esquerra- i ha fet una breu i esquemàtica il·lustració de la situació de partida històrica de Catalunya i el seu sotmetiment a Espanya, de matriu castellana. 

El següent ha estat l'eurodiputat alemany que ha blasmat el sistema federal alemany, els seus mecanismes institucionals, l'articulació del poder polític dels estats -landers- i del poder de la República i els mecanismes de correcció fiscal. L'Arcàdia federal!

El tercer, l'alcalde de Lleida, Àngel Ros. Ha desganat els orígens del federalisme a Catalunya amb Valentí Almirall i la necessitat de diàleg entre Catalunya i l'estat espanyol. Federalisme on the rocks!

I l'últim ha estat l'exconseller, que ha dit algunes coses interessants i algunes altres que, en fí, creiem que no se les creu ni ell. Primer ha apostat per a que dins de Catalunyas es crei un front ampli dels partits que van presentar-se a les eleccions amb el dret a decidir com a punt primer del seu programa electoral. Que els socialistes van a roda dels dos principals partits catalans és evident o més que evident. I que van perduts, també. La queixa que els socialistes no van ser convidats al pacte de governabilitat i que van quedar-ne fora, els cou. Ha quedat palès.
 
I sort que van presentar la moció al Congreso de los Diputados i al Parlament Nacional on van aconseguir que els votessin a favor la moció en favor del diàleg entre els dos governs per tal de poder fer a Catalunya un referèndum d'autodeterminació. 104 de 135, la xifra màgica.

Però s'ha queixat que, a Catalunya, ja no parlem del referèndum. Parlem d'independència. Literalment ha dit: "Posem el carro davant dels ous [sic]" per després rectificar i dir "bous", entre rialles del públic.

Total, la tesi era la següent: entre el federalisme que dalt a baix que proposa el psc i el psoe -prèvia reforma de la seva constitució- [un rentat de cara, nominalisme, com ja hem dit en aquest blog] i la indepedència, ell triava independència. Perque volia el màxim poder polític per a la nostra Nació. 

Ah! El tema és aquest. I què carai es pensava? Per a que volem la independència? 
Doncs això. Per tenir i exercir el poder per al nostre benefici. No que ens l'exerceixin i menys encara, en contra nostra.

Total, que en el torn de preguntes del públic, la cosa ha estat brutal! Sensacional! Col·losal! Estratosfèric! Ha hagut sis intervencions, d'aquestes, 5 han estat proclames independentistes i una, un míting. Cal dir que el públic ha aplaudit les 5 intervencions en favor de la INDEPENDÈNCIA de la Nació de manera clamorosa. 

Clamor a l'Ateneu en favor de la INDEPENDÈNCIA i la LLIBERTAT.

El federalisme s'ha demostrat una idea impossible. Un somni. Com diria aquell, una quimera. Ja que, per a ser federals, cal un pacte. I sabem, del cert, seguríssim, que de pactes, amb el país veí, pocs. Cap. Ni un. No volen. 

Com ha dit una de les persones del públic: "dialogar amb espanya és com jugar sol a futbol". Magistral!



Guanyarem!



P.S: demà dissabte assistirem a un altre acte. En farem la crònica.

Solitud

Compatriotes,

Solitud no és un resum de la novel·la de Víctor Català -Caterina Albert-. És un sentiment que hom té quan està sol o quan s'hi troba. 

El cas que ens ocupa és el del gran líder.  El líder dels unionistes catalans. Aquell que té totes les prebendes possibles i que va dalt d'un cotxe oficial des de fa més de 35 anys. El gran líder, el cap de la banda dels mariachis. El que, a la mínima obre la boca per a ser deslleial al M.H. President Mas. 

El que té connivències amb el poder aquí i allà. El que, de poc, ha d'anar a testificar en el famós cas Pallerols. El que Josep Vergés acusa de cobrar en blanc i negre. Vergés, que va ser condemnat per l'stablishment judicial espanyol per haver publicat un llibre Tots els homes de Duran (Ed. Llibres de l'Index, 2000) que us podeu descarregar gratuïtament aquí i haver-ne fet publicitat en una entrevista radiofònica. També podeu llegir una entrevista que li van fer el setmanari filosocialista/progressista El Triangle aquí.

El cas que ens ocupa no té res a veure amb els negocis que es porti entre mans, sinó la deslleialtat política cap a Catalunya i el seu President. I diem deslleialtat política, no personal. 

El mariachi major, demana avui que l'estat espanyol ofereixi alguna cosa, peix-al-cove, llenties, el que sigui per a que el sobiranisme afluixi. Per a que abaixi veles. Quin cinisme! 

La setmana passada, dos capitosts unionistes van reunir-se amb el cap de l'executiu espanyol i ahir els fruits eren notoris. Però ni així se'n surten i ara, ens apareix el bomber a veure si li deixen una mànega per apaivagar el foc. El foc de la LLIBERTAT que crema i crema sense aturador i pel que sembla, segons el mariachi, no davalla. I és clar que no davallarà. 

Ens han insultat, amenaçat, menyspreat, espoliat, martiritzat, torturat i fusellat des de fa 298 anys. I ara demana, el gran líder demana al líder seu país un gest. Demana un gest després de 298 anys de gestos.

Si el gran líder demana un gest és que anem molt bé. Molt bé. Per què no deixem de créixer i créixer en suport. I quan una majoria de la població vol la LLIBERTAT no hi ha aturador. Per més milions d'euros, per més espies, per més deslleialtats, per més traïdoria que hi aboquin.

Quanta solitud!

Anem bé i seguim anant bé. Paciència. Paciència i a continuar. 














Guanyarem!

dijous, 18 d’abril del 2013

De traca i mocador

Compatriotes, 

Sembla que l'entrevista entre el capo del GrupoGodó i el president del govern del país veí, la setmana passada, en Mariatnne Rajoi -com diria l'Artur Mas del Polònia- ja dóna els seus fruits. 

Fruits publicats a tot color. D'un mal gust i amb una mala textura que són abominables. De fet, són tan abominables que el Ieti és una criatura dolça i virginal, gairebé pueril.

Ja hi tornem amb els semàfors, les coloraines, els noms i les fotos. Els mariachis han ampliat la seva nòmina i sembla que l'article del periodista és més un encàrrec que una iniciativa pròpia. 

Ja ho dèien a la revista Interviú que tenien disponibles 10 milions d'euros, trets dels impostos, per a pagar articulistes de mitjasns espanyolistes per intentar desinflar el globus sobiranista i reventir la situació.  fer que els catalans canviïn d'opinió.

El que no pensàvem és que el que firma l'article i que mil i una vegades s'ha declarat favorable a la INDEPENDÈNCIA de la Nació catalana firmés un article que és un infecte pamflet propagandístic digne de la quintacolumna. Més que digne...

De traca i mocador! 

Van caient del cavall con Sant Pau, però a l'inrevés. Fan el camí invers.

Comença a haver membres a les xarxes socials que es postul·len per deixar de comprar el diari del nostrat conde. I, de passada, treure els diners dels comptes de l'entitat que té a sou una tal Cristina de Bourbon amb seu a l'Avinguda Diagonal de Barcelona. 

Nosaltres, humilment, però amb tota la voluntat i la dedicació de que disposem, denunciarem i seguirem denunciant les pràctiques d'aquesta colla, dels mariachis. De tots ells. Perque la deslleialtat ha de ser denunciada i recordada. Cal desenmascarar a tota aquesta tropa de la quintacolumna. Per a vergonya seva.

Malgrat ells, 


Guanyarem!

dimecres, 17 d’abril del 2013

De traca

Compatriotes, 

Això ja és de traca! De traca! A partir d'un ball de declaracions entre dos consellers del Govern de la Nació catalana, alguns ja comencen a fer-se palles mentals. El gran masturbador de Dalí queda curt.

Valgui com a mostra la pregunteta que ens encolomen els professionals de la banda dels mariachis de Can Godó.

Estan en ple orgasme. Un orgasme més brut que el vessament de petroli del petrolier Prestige a les costes gallegues.

I gràcies a la providència ens hem topat amb   un article, que podeu trobar vosaltres mateixos amb el buscador universal nord-americà. 

Per arrodonir-ho hem buscat, amb malsana viciositat, les dades d'audiència sobre la televisió del GrupGodó on destaca el seu programa estrella 8aldia conduit per l'abans periodista que presentava el programa matinal de la televisió pública Els matins

Anem al gra, de tot l'article em quedo amb el paràgraf final, que us copio en versió original en espanyol: "Cuní empezó por encima de las espectativas este 12 de septiembre de 2010 con un share del 6,8% de media. Sin embargo, desde su estreno no ha hecho más que bajar en audiencia. No sería extraño que el programa 8 al dia acabara convirtiéndose, tras un cambio de horario, en la competencia autonómica de los programas de tertulia de las noches."

DEMOLIDOR!

I acabem amb les dades d'audiència de televisió a Catalunya
2012. Repartiment de l'audiència. Per cadenes. 

TV privades









  



Se les donen de mil homes i... 


Guanyarem!

Canvi de titulars

Compatriotes,

Aquesta gent no té aturador. 
Se'ls veu massa el llautó.
Descrèdit total del diari Godó.











Perdoneu, l'objectiu no era fer rodolins ni rimes ni tan sols versos. Ha sortit així.
Malgrat ells,


Guanyarem!

Una d'institucions

Compatriotes, 

Fa dies que venim denunciant la política comunicativa del GrupoGodó expressat a partir d'articles pretesamet informatius, opinions i tertúlies de ràdio i tv. Els mariachis. Estan en plena forma contra el M.H President Mas, el seu soci Junqueras i l'Acord de Governabilitat firmat després de les eleccions del 25-N. 

Van passar per alt que alguns càrrecs d'Unió tenien responsabilitats en un cas de corrupció molt famós. I després del judici, els capitosts més visibles del grupo van anar a dinar amb els dos personatges, alts càrrecs, del partit. Conjura? Conxorxa?

És ben visible que després d'aquell dinar, el to del mitjans del Grupo va canviar i també la seva orientació. Però, però, no se'n surten de cap de les maneres ja que el missatge que ens vénen no cola. No ens el creiem. Per molt que el repeteixin, la política goebbleliana ja està demodé. Però ells segueixen i segueixen. Són insaciables. Volen sang i fins que no estiguin sadollats en el seu desig de fer saltar pels aires l'Acord de governabilitat, no pararan. 

Però contra aquestes polítiques comunicatives, la resistència que estan oposant els ciutadans tal i com diuen les últimes enquestes d'opinió no baixa. Tot el contrari. La tendència és a mantenir-la i augmentar-la.

Ara, estan en un altre nivell, el més alt.

El cap del govern del país veí es va reunir amb el capo del Grupo. I amb un altre, el màxim responsable del que un dia va ser la màxima institució financera de la Nació -amb seu a l'Avinguda Diagonal de Barcelona- i on molts hi dipositaven els seus diners, confiaven en la institució. 

Però allò van ser altres temps. La institució es va espanyolitzar a marxes forçades gràcies als seus dirigents que van portar a terme una política econòmica destinada a acomplir els desitjos polítics més obscurs.

I fruit d'aquesta política, la institució, va començar a vendre les famoses participacions preferents -4.800 milins d'euros en total!-, van patrocinar euips de futbol i seleccions espanyoles i a invertir en empreses espanyolíssimes: Telefònica -Movistar-, Repsol i altres. 

Va girar l'esquena a aquells que havien confiat en ella. Què hi farem!  
Cadascú amb la seva empresa fa el que vol. I els clients també, oi?

A casa, primer ens miràvem el programa estrella de la cadena, però de fa dies, ja no ens mirem el programa. De tant en tant mirem alguna de les tertúlies, però sempre depèn de qui s'assegui a taula. Quan el personatge és un dels membres de la caverna espanyolista o algú dubtós, el comandament canvia, ell solet, a la pública nacional o la de Barcelona. 

Respecte de la institució financera, el saldo és el mínim.

Acabarem desintonitzant aquests canals i deixant de posar els nostres diners o retirar-los.
Doncs...


Malgrat ells, 


Guanyarem!

dimarts, 16 d’abril del 2013

Ofegament premeditat

Compatriotes,


Hi ha informacions que ens han de fer pensar que l'objectiu del país veí és que prenguem mal. Ja no és qüestió d'informes, diners i espies. No. Van a la vena. Ens volen ofegats. Però ja no és el tall de la respiració. No. Volen treure'ns la sang, tota. Que no arribi al cor ni al cervell. Ens volen en estat catatònic per no dir una altra cosa.

I part dels globuls rojos que corren per la sang són diners. La Nació, a més de cultura, llengua, tradicions, idees i voluntats, també són diners. I l'ofec ve d'aquí. 

Aquest matí m'he esmorzat amb el mapa de l'esquerra. Com carai pot ser que la iniquitat ompli tant paper?

Catalunya, la nostra pàtria, aquest petit però gran, gran, gran tros de terra ferma del Planeta, genera gràcies als homes i les dones que hi treballen, un Producte Interior Brut de 215.000 milions d'euros l'any. Hem baixat una mica perque la crisi ens ha perjudicat en 10.000 milions.

Si seguim amb l'economia, els catalans i catalanes paguem en impostos 70.000 milions d'euros, dels quals només se'ns retornen uns 25.000-30.000 milions que és el pressupost de la Generalitat. I fem dèficit. Gastem més del que ingressem. I tenim un deute que se situa en gairebé 50.000 milions. Això són molts recursos. Els interessos del deute ens tenallen.

I aquí és d'on patim. La nostra administració, la nostra!, no administra, valgui la redundància, els recursos que generem. Se'ls enduen amb total impunitat fruit d'un sistema fiscal injust. El que gasta, no recapta. 

Recapta un subjecte que està lluny de nosaltres. Un subjecte que ens menysprea tot el que pot. Amb totes les seves forces. Dia rere dia des de fa 298 i escaig anys. D'aquí a uns mesos, ja en farà 299. I l'any que ve, 300. Tres segles d'insults, odi, menyspreu, agressions...

I alguns, encara estan cofois que això passi i fins i tot, com l'esclau amb síndrome d'Estocolm, volen perpetuar aquesta situació in saecula saeculorum

En diuen federalisme. Un sinònim. Per a que no es noti. Per a dissimular el seu vertader desig. Molts no ens creiem aquesta idea per que quan un es vol federar, primer ha de ser lliure. I aquests federalistes només li volen canviar el nom a la cosa. I no és aixo amics, no és això. No volem que ens rentin la cara. Per que fins i tot, per a rentar-nos la cara, no ho podrem fer nosaltres mateixos. No volen. Volen que ens la rentin altres per després passar-nos el paper de vidre i dir-nos que és una tovallola mentre seguim sagnant. 

Per això estem on estem. Per això no volem que ens rentin la cara, que ens l'aixuguin  ni que li canviïn el nom a la cosa. No estem per això. El missatge que envien aquests que volen canviar els noms, nominalismes barats!, és un missatge pessimista, negatiu, desil·lusionant. 

I contra aquest missatge, nosaltres n'alcem un ben diferent. Molt diferent. Alcem la veu amb un missatge ple d'il·lusió i d'esperança.

Un missatge anhel de renovació. Renovar no és canviar. És fer de nou. De bell nou. Sense vicis ni herències. Sense pes a la motxilla. LLIURES. 

I fins que no siguem LLIURES no aconseguirem deslliurar-nos de l'agulla ni la via que tenim oberta a la vena. No deixarem de sagnar. 

Cal per sobreviure que recuperem el que vam perdre fa gairebé tres segles: la LLIBERTAT.
Ens cal la LLIBERTAT com l'aire que respirem.


Guanyarem!

diumenge, 14 d’abril del 2013

Titulars

Compatriotes, 

Us faig avinent un recull dels titulars i dels subtítols sobre una mateixa notícia: 
La notícia és la conferència que ha fet el M.H President Mas a Pallejà sobre la necessitat de la independència de la Nació.

Vegem:

Nació Digital














 

El Singular Digital










Directe.cat 






Avui 








el Periódico de Catalunya -edició en català-





 e-noticies.cat













I finalment, la que s'endú el premi.
Primer, per la incoherència entre el títol i el subtítol.
Segon, per la tergiversació del substítol en ell mateix.
Tercer, per la mala llet que destil·la.

La Vanguardia














Els mariachis continuen amb la seva política... trist i pobre! Molt pobre!


Guanyarem!

14 d'abril II

Compatriotes, 

Avui, com hem dit en un escrit anterior, som a 14 d'abril de 2013. Aniversari de la proclamació de la República catalana i de la 2ª República espanyola. 

Bé. I perquè hauríem de celebrar aital efemèride? Que ho celebrin al país veí, mira, encara. Però a Catalunya, la celebració no hauria d'estar en consonància amb la celebració espanyola. En absolut. La República catalana era alguna cosa més. 

Van ser Lluís Companys i Francesc Macià, els que la van proclamar. El primer des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona i el segon des del balcó del Palau de la Generalitat.

I tot seguit, els emissaris del govern provisional republicà espanyol va desplaçar-se a Barcelona a negociar que la República catalana fos substituïda per un govern autònom, la Generalitat de Catalunya. 

I aquesta autonomia havia de tenir la seva llei, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya elaborat al Santuari de Núria per una comissió de parlamentaris. 

Si Catalunya volia fer el seu camí, el país veí li recordava que no, que el camí l'havien de fer junts. No podia ser que Catalunya emprengués el seu propi viatge sense el bagatge espanyol. 

I l'estatut, com no podia ser d'una altra manera, va comportar una forta campanya plena d'odi i d'hostilitat cap a allò que significa Catalunya i els seus desitjos de llibertat. Van posar-se a la feina. La campanya de difamacions i d'insults cap a Catalunya, els seus caps polítics i tot allò que fes olor a català va ser d'una brutalitat que no es coneixia des de l'ocupació del país per part de les tropes borbòniques 218 anys abans. 

Els diaris més conseravdors i d'altres que no tant, més els pamflets que van imprimir-se i repartir-se entre la població del país veí demonitzaven les ànsies de llibertat, encara que limitada, dels catalans. Ni parlar-ne d'una llibertat pactada.

El pacte es va repetir el 1979 després de la dictadura i així ens va anar. Vam anar fent. Fèiem puta i la Ramoneta. I les dues anaven a pescar amb un cove. Un cove de peix que només s'omplia de sardineta i salaó. El lluç trigava a venir. El mercat es va abaratir entre els anys 1996 i 2000, el lluç va ser llucet i va arribar a les nostres taules. Però sabíem que no n'hi havia prou. I es va voler canviar el cove. Volíem lluç de palangre.

L'operació canviem el cove es va convertir en una  repetició, per tercera vegada, del pacte. Però la reacció a l'operació canvi de cove  iniciada l'any 2003 va ser de traca. L'espanyolisme va enfundar-se l'armadura de el Cid i al crit de Santiago y cierra España van començar la campanya que van dur a terme els membres del partit dels mentiders i dels sobres amb el cap exercint de mestre de cerimònies i el cove va anar a parar a la cova. A la caverna.

L'afer del canvi de cove/estatut ja sabem com va acabar. El cove van esbotzar-lo i destripar-lo. Van trencar-lo en mil bocins. Ens vam quedar, sense lluç, llucet, sardineta ni salaó. El peix s'havia podrit i el cove estava trencat.

A 14 d'abril de 2013, els catalans no hem de celebrar la proclamació de la República catalana dins la Repúblicana espanyola perque ja sabem com acaba el conte. Ara estem en el punt de no retorn. Ja no volem una llibertat  -en minúscules- limitada i pactada. Ara la volem tota. Sencera, LLIBERTAT. La volem en majúscules. 

Alguns la volen pactada i altres la volen sense pacte. Amb o sense pacte, l'aconseguirem. Perque si no l'aconseguim, serà el final de Catalunya i els catalans. 


Guanyarem!

14 d'abril

Compatriotes, 

Avui es commemora l'aniversari de la proclamació de la República catalana i de la 2ª República espanyola. Som a 14 d'abril de 2013.

Si no fos per la situació de crisi a tots els nivells en la que es troba el país veí, aquesta efemèride potser no tindria la volada que alguns li volen donar.
I és que el país veí està en una situació molt greu, gravíssima que afecta a tots els nivells. 

I a Catalunya? No tant. No tant pel que fa a la política, encara que els mariachis s'entestin una vegada i una altra a dir que la corrupció d'alguns ho empastifa tot. i que  No. I socialment? Aquí és on es comença a girar la truita i la resposta comenci a ser afirmativa. I econòmicament? Decididament sí. Aquí és on rau el quid de la qüestió. Econòmicament estem més que ofegats, estem en estat d'asfíxia. Les arques públiques nacionals són un niu d'aranyes. La teranyina és tan tupida que fa feredat de posar-hi la mà. I les culpes són compartides en aquest camp: per un costat tenim que durant l'època tripartita es van gastar més diners dels que hi havia a la caixa fins al punt d'haver d'emetre bons patriòtics als quals s'atorgava un interès del 4,75 o del 5%. I de l'altra es va caure en la displicència espanyola. Construir infraestructures les quals no podien ser mantingudes. 

I compte! Si els comptes públics van entrar en números vermells, algunes institucions hi van ajudar i elles mateixes també s'hi fan entaforar. I el resultat és que a Catalunya, on les caixes d'estalvis eren el pal de paller dels estalviadors i les petites i mitjanes empreses, van desaparèixer com el sucre en un got d'aigua, o d'absenta.

Aquestes institucions de crèdit van començar a vendre productes tòxics el 2006, sino abans. Sabien que eren tòxics però... set anys després amb la fallida d'algunes ha saltat pels aires tot el muntatge.

Els mercats ja viuen situacions com aquesta, recordem el cas de la bombolla de les punt com? Quan aquestes empreses del negoci d'internet van començar a sortir a borsa, qui no comprava accions d'aquestes empreses era pràcticament un babau... eren negoci. Fins que van rebentar. 

I molts també s'hi van agafar els dits. 

L'assumpte rau en l'especulació, l'avarícia i la desmesura en l'afany de guanyar diners. Però hi ha una altra operació que ho encobreix tot, la neteja dels mercats de capital

I netejar significa arreplegar, quedar-se els diners dels que han invertit en aquest tipus de productes financers tan volàtils i tan perillosos. Uns volien guanyar quatre calerons a costa d'especular i els altres, sabent que hi havia aquesta necessitat de diners van aprofitar l'avinentesa i fer neteja.


Guanyarem!

dijous, 11 d’abril del 2013

En diuen interlocutòria

Compatriotes, 

Ahir el Tribunal Superior de Justicia en Catalunya -llegir en espanyol- va dictar una interlocutòria on es deia que si un alumne no entén el mestre/professor, en català, que aixequi el dit i demani que el mestre/professor faci la classe en espanyol. 

El jutge Santiago Vidal ha afirmat que el text és incongruent, incoherent. Els magistrats no tenen en consideració que  en les escoles catalanes s'atén de manera individualitzada a tots aquells alumnes nouvinguts, per tant, l'única cosa que ha de fer el mestre/professor és donar-li el bon dia en espanyol.

La cosa ve de lluny. De la sentència del tribunal constitucional espanyol contra l'estatut de Catalunya del 2006. Ells van dir prou i nosaltres també hem dit prou! I ho vam fer amb la veu ben alta, amb el cap ben alt. 

Si resulta que, tal i com ha dit la consellera del ram, Irene Rigau aquest matí en una entrevista radiofònica, s'està posant en risc la convivència, i es vulnera el dret a l'atenció indivualitzada/personalitzada per a aquells alumnes que no entenguin el català. 

La llengua a l'escola no és un menú a la carta. És i serà el català. Però tenim un problema i són les mesures cautelars que va dictar aplicar el tribunal supremo per tal que a les escoles de la Nació s'imparteixi en idioma espanyol un percentatge més elevat de matèries en llengua espanyola per no crear un mal irreparable a l'alumne afectat. Un mal irreparable? Que es tornarà tonto? O serà més del que ja ho sigui? De gran es voldrà fotre daltabaix d'un pont? Es punxarà cavall per la vena? Es farà militant del partit dels mentiders com el ministre del ram?

El tema és trencar el model de país i de convivència. Bé, què fer llavors?

Es poden fer dues coses. La primera mesura és expulsar el nano que demani fer classes en espanyol. Causa? Interrompre el normal funcionament de l'aula i el seu desenvolupament. 

La segona mesura és deixar el nano que demana fer la matèria en espanyol sol a l'aula. Ordenar la resta de la classe a agafar les coses i anar-se'n a una altra aula. I al nano, solet, que vingui algú altre a fer-li classe.  I problema resolt. 

O es treu la poma podrida de l'aula o l'aula s'escampa la poma podrida. Segregació? No! Defensa! Els catalans ens hem de defensar davant d'atacs d'aquesta mida. Ja n'hi ha prou! I hem de seguir dient prou cada vegada que faci falta. Ni un pas enrere.

Malgrat ells, 


Guanyarem!