dimarts, 26 de febrer del 2013

Llengua esmolada i injustícia

Compatriotes,

Aquest vespre a can Cuní s'ha fet palesa per enèssima vegada l'actitud de l'stablishment vers el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya i del Govern de la Nació catalana amb les paraules que ha pronunciat el presentador Josep Cuní a la cadena de televisió del Conde de Godó [1].

La llengua del presentador ha estat esmolada com un bisturí i cada paraula que pronunciava era un tall en la pell del projecte de recuperació de la sobirania que ha impulsat el Parlament de la Nació catalana amb el pacte de legislatura entre els dos grups  polítics majoritaris a la Cambra, el de Convergència i Unió i el d'Esquerra Republicana de Catalunya.

El presentador s'ha lamentat, amb un to amarg, molt, que el President no estigués present en la inauguració del Congrés Mundial de Telefonia, el Mobile World Congress que es farà aquesta setmana al Parc firal de l'Hospitalet de Llobregat. Cada paraula ha esta un tall anava a buscar la vena. Tot plegat, injust. Molt injust. Una operació d'injustícia.  

I perquè? Doncs prquè el President, ha dit, ha preferit anar a Amsterdam a reunir-se amb els capitosos europeus de la internacional liberal-demòcrata a explicar el procés de recuperació de la sobirania de Catalunya. 

I potser us preguntareu perquè és més important que el President de la Nació hagi anat a Amsterdam enlloc de fer-se la foto al costat de l'hereu del xiringuito espanyol. Qui ha assistit a aquest fòrum a Amsterdam? Doncs ni més ni menys que el primer ministre holandès, Mark Rutte; el viceprimer ministre del Regne Unit, Nick Clegg; el viceministre d’Economia d’Alemanya, Philipp Rösler; els vicepresident de la Comissió Europea Olli Rehn i el secretari general de la OTAN, Anders Fogh Rasmussen. 

Ah! Sembla que aquests líders europeus tallen el bacallà i sembla ser que el nostre President no ha d'anar amb estadistes tan importants. Deu ser més important, per als súbdits del comte, una foto amb el cap del negociat monàrquic, el ministre doble de l'Aznar, tot i que sense bigoti, el Sr. Soria, l'ambaixadora espanyola Llanos de Luna i els quatre encorbatats que apareixen pels flancs de la foto. Caram!

Aquests portaveus de l'stablishment no poden suportar-ho? Fa tot l'efecte que no han paït els resultats de les eleccions del 25 de novembre passat, avui fa exactament 3 mesos, i que encara menys han pogut empassar el tall de procés de recuperació de sobirania... 

Una foto amb el successor al tron espanyol? 
O una foto amb els líders europeus que decideixen de veritat?

Què triaríeu vosaltres? Jo, si em permeteu, la segona. De totes, totes. Somrieu mentre dieu cheeseeeeeeeeeee...


Guanyarem!




P.S: no poso l'enllaç com a peu de pàgina com acostumo a fer. No he pogut.

diumenge, 24 de febrer del 2013

Vergonya o la falta de valors

Compatriotes,

Aquests dies, com sabeu, ha saltat a la primera pàgina dels mitjans de comunicació, informació diversa sobre diversos escàndols de corrupteles i afers tèrbols relacionats amb alguns membres de la casta dominant tant política i econòmica com social. 

D'entre moltes qüestions que em plantejo, una de recurrent que per un servidor té vital importància és la manca absoluta de vergonya i de valors humans i morals. Sabem que de literatura sobre el tema de l'ètica i la moral n'hi ha a patades. Però, literatura al marge, on són aquests valors? Qui els posa en pràctica? Qui en fa proselitisme?

Les castes? Els pretesos dirigents? La població?

Bé. Si exigim que els dirigents tinguin valors, tal vegada comencem a donar exemple. Oi? Penso en veu alta i em demano què fem nosaltres per a que això canviï. Ens cal exigència i exemple. Exigir i donar exemple. Començant per l'esfera més íntima i expandir-la.

Quid pro quo que deien els clàssics. Tu per mi, jo per tu. Aquest, entre molts d'altres, hauria de ser un dels valors comuns dels dirigents i la població, els votants. 

Tu m'ajudes. Jo t'ajudo. 
Tu busques i fas el bé comú, la res publica. I jo t'ajudaré a seguir liderant el país amb el meu vot. 
Et seguiré fent confiança. Ens hauríem de basar en la confiança.

Però alguna baula de la cadena s'ha trencat. La desconfiança ha fet forat en la població. Ho podem veure cada dia. Expressions del tipus "tots són iguals", "aquell està tacat", "alguna fa olor de podrit", "què podem fer?", us deuen sonar. És la normalitat que es pot copsar en una conversa al bar, amb els companys de feina, amb la família... 
Si hem arribat a aquest punt de desconfiança, malament. Alguna cosa no rutlla.

I cal dir que a la manca de valors o l'evidència explícita dels no valors, em porten a pensar que la vergonya s'ha fet fonedissa. Ara llu la poca-vergonya o, directament, la manca d'aquesta. 

I associada a ella, la incoherència. 
Com pot ser que la manca de coherència en l'aplicació dels valors no sigui castigada?
Quina societat és aquesta que premia la manca de valors i la incoherència en l'aplicació dels mateixos?
Vivim en una societat malalta? 
Hem creat un monstre? 
Immoral i incoherent?

Menys valorina, menys discursos de pa sucat amb oli amb valorina barata que ni el mateix que la predica se la creu ni practica.
 
Amb valors i coherència, no passaríem tanta vergonya.



Guanyarem!

divendres, 22 de febrer del 2013

La transició i els herois

Compatriotes,

Com sabeu, els que llegiu aquests escrits, sabeu que tractem dels temes de Catalunya o del que l'afecta. Bé, aquest escrit versarà sobre la mal anomenada transició a la democràcia. 

Primer, què va ser la transició? De definicions no en falten ja que cada historiador, sociòleg, opinador, interpretador o parapsicòleg té la seva. 

Una de les que més m'agrada és la que diu: transició és passar d'un règim polític a un altre.
Fins aquí d'acord. 
Es va passar d'un règim dictatorial i autoritari a un altre dit 'democràtic'. Democràtic? Segur? Bé. Formalment sí. En el fons, no sabria què dir. M'inclinaria pel no. 

I doncs, què va ser la transició? La més gran baixada de pantalons de la Història de la política. Només a espanya? No. També a Catalunya. 

Suposo que no devia ser fàcil intentar portar a terme un canvi d'estructures que havien fet de les seves durant més de tres dècades, però alguns, els més avispats van veure'n la necessitat. 

Quins van ser aquests? Molts. Alguns. Pocs. 

A canvi de? A canvi de seguir igual. El gatopardo. Canviar-ho tot, en aparença, per a que tot seguís igual.
Perquè les elits no van ser canviades ni renovades. La transició no va arribar a tots els racons. I ni molt menys a sectors estratègics. 

Un rentat de cara i un bany de lleixiu o salfumant als currículums dels que  van estar implicats fins les celles en el règim autoritari franquista va servir per a que aquests, seguissin en el seu lloc. Amb més o menys fortuna. Però no crec pas que es queixessin. 



Ara, alguns escriuen que estem en un final d'etapa, diuen que estem tancant la primera transició i de cap cap a una segona transició. Per a un canvi de què? De règim? 
Deixeu-m'ho dubtar. Si la primera transició no està, ni de bon tros acabada, faran la segona? Qui la farà? Els mateixos actors? Com? Des de les mateixes estructures que no han acabat la primera?

A Catalunya, la transició que ens cal és la que ens porti a recuperar la llibertat que vam perdre per la força de les armes franco-castellanes el 1714. 

Sí senyors, a recuperar la llibertat. No a instaurar-la ni a assolir-la. A recuperar-la. 
Ens és necessària. Vital. 

La transició per als catalans va començar el dia després de la derrota militar i portem gairebé 300 anys transitius. Amb més o menys encerts. Amb més o menys fortalesa. Amb més o menys entrebancs. Amb més o menys gràcia. Amb més o menys sort. 

Ara és el moment de fer el que no hem fet. D'honorar els nostres morts. De passar de messells a líders. De passar de derrotats a herois. Ens calen herois. És temps d'herois. 


Guanyarem!

El CEO

Compatriotes,

Avui el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat ha fet públiques les dades del Baròmetre d'Opinió de la 1a onada del 2013. [1]

En aquest cas, les dades de l'última enquesta a la ciutadania de Catalunya aboquen uns resultats que haurien de començar a preocupar a alguns que estan asseguts a les poltrones de les més altes magistratures polítiques del país.

El missatge va adreçat a aquells que formen la coalició que actualment governa passaria a 40-42 diputats al Parlament. I la segona força, els republicans, passarien a 27-28. 
Si sumem dóna majoria absoluta. Políticament seguim igual. Al Parlament de la Nació catalana, els sobiranistes tenen la paella pel mànec. 

Però la conclusió és prou evident, a jutjar per aquest humil analista: la davallada de vots i escons a la federació vindria per la "u". Tal i com ja vaig escriure en un escrit anterior en aquest blog [2].

El problema al nostre entendre, i perdoneu que insisteixi, rau en el paperot que fa el seu líder i pel missatge que transmet. No és un missatge fiable. Tot al contrari. I això fa mal. Molt mal. I més en temps de definició política i d'objectius a assolir per la Nació. Si uns estiren del carro en una direcció, no es pot permetre que altres l'estirin en sentit contrari o hi oposin totes les resistències possibles.
 

Fem un punt i apart.
Cal tenir en consideració el percentatge dels favorables a la indepèndència de la Nació segons la mateixa enquesta. Un 54,7%!

Cal destacar aquesta última dada ja que tot i la guerra bruta endegada per l'Estat amb informes, dossiers, corrupteles diverses i espionatge de tot tipus en una guerra bruta sense precedents. Més aviat guerra. La guerra de la independència que diu Miquel Sellarés [3].

L'estudi demoscòpic aboca que els contraris a la independència són només el 20,7% i els  abstencionistes, els tant-se-me'n-fot, són el 17%.
Per tant, els contraris són menys de la meitat dels que hi estan a favor!



Guanyarem!



dijous, 21 de febrer del 2013

De Constitucions i territoris

Compatriotes,


El regne d’España és el un dels que ha tingut més Constitucions al llarg de la seva era contemporània. En va tenir 5 al segle XIX i 2 al segle XX.

Després de llegir les 7 constitucions, podem afirmar que, només a la Constitució de 1812 es referencien els diversos territoris de que consta el Regne anomenant-los un per un, tal i com transcric a continuació:

TÍTOL PRIMER
DE LA NACIÓ ESPANYOLA I DELS ESPANYOLS
CAPÍTOL PRIMER
De la Nació espanyola.
Art. 1º.
La Nació espanyola és la reunió de tots els espanyols d’ambdós hemisferis.

CAPÍTOL PRIMER
Del territori de les Espanyes

Art. 10.
El territori espanyol comprèn la Península amb llurs possesions i illes adjacents, Aragó, Astúries, Castella la Vella, Castella la Nova, Catalunya, Còrdova, Extremadura, Galícia, Granada, Jaén, Lleó, Molina, Múrcia, Navarra, Provincies Vascongades, Sevilla y Valencia, les illes Balears i les Canàries amb les demés possesions d’Àfrica.
A l’Amèrica septentrional, Nova Espanya, amb Nova Galicia i Península del Yucatán, Guatemala, provincies internes d’Orient, provincies internes d’Occident, l’illa de Cuba amb les dues Florides, la part espanyola de l’illa de Santo Domingo, i l’illa de Puerto Rico amb les demés adjacents a aquestes i al continent en un i altre mar.
A l’Amèrica meridional, la Nueva Granada, Veneçuela, el Perú, Xile, provincies del Riu de la Plata, i totes les illes adjacents en el mar Pacífic i a l’Atlàntic.
A Asia, les illes Filipines, i les que depenen del seu govern.

Total, que de 1812 a 1898, España ha anat minvant territorialment i la denominació no ha variat.

Quan Catalunya toqui el dos, el regne veí no haurà de canviar de nom, si no ho vol fer.
Mai se sap...


Guanyarem!



divendres, 15 de febrer del 2013

Marxant una d'espies II a.k.a Mortadel·lo i Filemó a Catalunya

Mortadel·lo i Filemó a Catalunya
Resum del cas dels espies del ppsoe. 


 
 
 
 
 
1. un dels nens d'en Pujol divorciat es lia amb una noia amb carnet del pp.
2. el nano dels Pujol porta, suposadament, diners en bosses cap a Andorra.
... 3. la noia l'acompanya i s'ho calla.
4. es reuneix amb la seva cap, Alícia, en un restaurant ple de micros als "floreros" i pel que sembla, base d'operacions de la tapadora dels espies espanyols.
5. s'expliquen coses de bosses i altres coses, que no han trascendit (2a part de la conversa es veu que és picantona...).
6. l'espionatge l'encarrega un tal Zaragoza.
7. el tal Zaragoza és membre de l'executiva del psoe a Catalunya.
8. el tal Zaragoza nega cap implicació com s'ha publicat als mitjans, però no es querella i el seu nom surt a les factures de l'empresa d'espietes.
9. l'empresa d'espietes treballava per al o amb el psoe a Catalunya i espiaven a tot déu.
10. l'escàndol és majúscul amb 500 informes elaborats.
11. els espionatges s'estaven realitzant des del 2003.
12. el capo de la policia espanyola Jorge Fernández Díaz, diu que investigarà el tema i desplaça 500 policies (o espies?) a Catalunya.
13. el merder és de proporcions col·lossals perque la noia que acompanyava el nano dels Pujol era amiga d'un tal Jorge Moragas (cap de gabinet del presidente del gobierno de españa) i amiga dels Fernández Díaz (ja es parla de relació sentimental amb els dos germans!).
14. la propietària del restaurant havia llogat l'empresa dels espies per a fer un seguiment a un empleat seu.
15. la germana de la propietària de l'empresa d'espies era/és amiga(?) del tal Zaragoza, no se sap, de moment!, que hi hagi relació més enllà però s'insinua o amb la germana o amb la mateixa propietària!.
16. els partits, pel que sembla s'espiaven entre ells per a obtenir informació i fer-se xantatge... o sigui, incórrer en delicte!
17. tot surt publicat a la premsa en fascicles diaris, perimer per la capçalera del GrupoZ i després pel diari "amic" El (in)Mundo.

Seguirem informant.... o flipant!?

Aquests espanyols no tenen remei...
 
 
 
 

dimarts, 12 de febrer del 2013

Marxant una d'espies

Compatriotes,

Ahir vam esmorzar-nos amb la notícia que una amistançada d'un dels fills de Jordi Pujol va tenir un afer amb una militant cadell del Partit dels sobres.

Fins aquí, mira, cadascú amb la seva vida privada i a l'alcoba fa el que bonament pot.

El tema es comença a complicar quan aquesta noia, resulta que era testimoni directe d'un fet que pot ser considerat delictiu ja que el fill del Molt Honorable portava aquests diners a Andorra. Bé. 

Per començar, si la noia en qüestió sabia del fet i n'era testimoni directe, el fet que no hagués denunciat els fets davant l'autoritat pertinent ja la feia ser còmplice per encobriment el pressumpte delicte!

Seguim, la noia, militant del partit dels sobres es reuneix amb la seva cap suprema, Alícia Sánchez Camacho, en un restaurant del carrer d'Aribau de Barcelona on li explica amb tota mena de detalls, la seva relació amb el noi i els seus pressumptes assumptes tèrbols. 
D'una còmplice per encobriment, hem passat a dos.  

Per si no n'hi havia prou, no sabem ni perquè, ni com, ni quan, ni on, els socialistes espanyols s'enteren que la noia i la cap es reuniran al restaurant en qüestió i un dels seus capitosts [1] ordena a una agència de detectius privats que gravi la conserva, se'n treguin fotografies de les implicades entrant i sortint del local i es redacti un informe. 
I per més inri, apareix la factura publicada als mitjans.

De dos còmplices per encobriment, hem passat a un mínim de tres. Sens perjudici que ho sabéssin altres persones i per tant, la nòmina d'encobridors podria multiplicar-se.

Total, els partits espanyols ja hi estan avessats a la guerra bruta contra persones i altres partits polítics i a la corrupció més repugnant. Només recordar que els socialistes espanyols van ordenar espiar els partits de l'oposició durant els anys 80 en els quals.

Anem acabant, arribar a la utilització de la vida privada d'una persona per caçar al fill d'un polític català arriba a extrems de repugnància mai vistos. I si tot plegat és la punta de l'iceberg? Un iceberg rojigualdo per cert. Els espanyols no tenen escrúpols. Cada dia que passa és més necessària la independència. L'únic motiu, dels molts que se m'ocórren, és fer net. 

Cal passar l'escombra i el recollidor i llençar la brossa. Per cert, sense reciclar. 


Guanyarem!




diumenge, 10 de febrer del 2013

The walking dead party

Compatriotes,

Fa uns dies vaig llegir un article on s'atorgava al psc l'apel·latiu de "The walking dead". No hi puc estar més d'acord. Només hi afegiria el substantiu "party". 

En fí. Una vegada feta la introducció, anem al tema. 
El psc es deia que era un partit frontissa. I jo em pregunto, frontissa de què?. 

A pams. El psc neix a partir del psc-congrés, un partidet dels anys 70 que comanava el finat Joan/Juan Reventós.

El partit de Reventós rivalitzava amb el psc-reagrupament liderat per en Josep Pallach. Però una vegada mort en Pallach, la major part dels militants de la formació, a falta de nova bibliografia, es van integrar a CDC, el partit de Jordi Pujol.

I què va fer el psc-c? Va haver de subsistir a l'OPA que li va plantejar el PSOE de Felipe González i sobretot, de l'inefable Alfonso Guerra. Com subsistir a tal embat espanyol? Pactant amb ell. En van dir federació però en realitat era el pacte amb el diable

El psoe sabia que la immigració del 60 i 70 a Catalunya era d'orígen andalús, extremeny, castellà, murcià i que en les empreses que treballaven i en les barriades on s'amuntegaven "l'efecte Catalunya" no hi havia entrat. Tot al contrari. Pocs o molt pocs s'havien integrat o assimilat a la terra que els acollia. Raons i causes? Moltes.

Amb l'arribada de la democràcia després de la llarga nit del franquisme, aquestes bosses de votants van decantar-se en massa per partits dits d'esquerres i especialment per les sigles psc-psoe. Nacionalment espanyols, eren refractaris al nacionalisme català. 

Per això el psc feia de partit frontissa, electorat immigrant, dirigents de Sant Gervasi. Frontissa entre l'espanyolisme de la base i el catalanisme de l'elit. 

Però poc a poc, i amb el desmantellament de l'elit santgervàsica, apareixen als primers llocs, els metropolitans, aquells que tenien el poder en els ajuntaments de l'extrarradi o metropolitans. 

Curiós que l'efecte ascensor tingui un doble efecte: més cotes de poder dins del partit, més devallada del suport electoral.  

I així arribem al 25-26 de novembre de 2012. El sobiranisme s'imposa majoritàriament a Catalunya [1] i la frontissa salta pels aires el 23 de gener amb l'aprovació de la Declaració de Sobirania pel Parlament de Catalunya.

El psc ha passat a ser el psoe a Catalunya. No la "secció catalana de", ni "la federació catalana de...", simplement el psoe. Sense caretes, sense maquillatge. Clar i espanyol. 
 
El "The walking dead party" és un mort vivent, un mort que camina vers la tomba que representa la residualitat electoral. Una frontissa sense cargols destinada a convertir-se en peça de museu o pitjor, anar a la deixalleria per a ser reciclada o fosa.


Serà aquesta la imatge del votant del psoe a Catalunya?




divendres, 8 de febrer del 2013

L'estat espanyol i els seus amics

Compatriotes, 

L'artuclista Enric Juliana, delegat del diari del GrupoGodó a la capital del regne veí, ens adverteix als catalans en el seu article d'opinió d'avui, sí d'opinió!, que la independència de Catalunya no és ben vista a les cancelleries de França, Itàlia, Alemanya i la mateixa Espanya. [1] De les tres primeres no sé si creure-m'ho. De fet no m'ho puc creure. De l'última, sí que m'ho crec.

Li he deixat el comentari següent en l'apartat destinat a l'opinió dels lectors: "Cada article que llegeixo estic més convençut que la independència de Catalunya és el millor que ens pot passar als catalans, ens és més que necessària!, i per extensió als nostres estimats veïns de la tangentòpoli espanyola. Cal fer net, i net de debò, una espanya sense Catalunya es podrà regenerar al seu gust i posar el Miguel Primo de Rivera de torn. Serà el seu problema. No pas el nostre. Si ho entenen bé i si no ho entenen hauran de fer un esforç extra. Per cert, encara no sabem què li ha dit el cap de toro amb el que té aquells diàlegs tan emotius (llegeixi's irònicament-...). Però compte! Ell segueix penjat i vostè, de peus a terra. Tot i que a vegades em ve algun dubte... Cal anar amb compte amb l'ambient que es respira per les tabernes de la capital del regne veí. Els efluvis de l'oli refregit poden ser nocius. Mascareta! Usi una mascareta."

La resposta m'ha sortit de l'ànima a la vegada que de l'instint. Perque arriba un moment que, quan hom observa el canvi de rumb de certs periodistes reconvertits en opinadors, la desconfiança es torna malfiança. 

El viratge que, amb un cop de timó brusc, han realitzat alguns dels opinadors del diari del conde fa que la posició de rebel·lia emocional, psicològica i política comenci a manifestar-se en forma de basarda. I cada dia que passa s'accentua una mica més.

Per tant, i de ja fa un temps -exactament des del 26 de novembre de 2012-, quan llegeixo segons quines coses, em poso una pinça al nas -metafòrica, és clar- per tal que l'oloreta que desprenen certes paraules no m'arribi al cervell i alguna que altra neurona se'm rosteixi com un pollastre de diumenge o directament se suïcidi. 

Guanyarem!  



[1] http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20130208/54365177692/la-causa-general-enric-juliana.html

dimecres, 6 de febrer del 2013

Intervenció televisiva d'en Ramón Cotarelo

Compatriotes, 

Aquest escrit serà ben curt.
No calen paraules per a descriure el que escoltareu a continuació en el vídeo que us enllaço  on el catedràtic Ramón Cotarelo participa en un programa d'una televisió i diu en veu alta i clara les seves idees sobre Catalunya i la independència. 

Sense més preàmbuls. A gaudir les paraules d'un gran intel·lectual espanyol.



Guanyarem!

dissabte, 2 de febrer del 2013

Catalunya independent i defensa

Compatriotes,

Fa pocs dies, un col·lecctiu anomenat Pau i Treva ha fet públic un manifest/declaració en la qual diu que quan Catalunya esdevingui Estat independent, no ha de tenir exècit. 

Pense-m'hi una estona. Segur? No cal? Alguna política de defensa haurem de tenir. O no?
Bé. Arribats a aquest punt cal dir que de polítiques de defensa n'ha hagut tantes al món que ens podríem remuntar en el temps des que l'home es va posar dempeus fins als imperis  o post-imperis actuals.

Com ens defensarem? 
Podem pensar que en un món globalitzat com el nostre hi ha potències que poden fer-nos la feina de defensar-nos. Però qui? Lloguem una part del port de Tarragona a la sisena flota? Una del port de Barcelona? Del de Palamós? O els lloguem algun altre?  I això només és per als vaixells. 

I si per als avions els lloguem part de l'aeroport de Barcelona? O el de Sabadell? O l'infrautilitzat de Lleida? O el de la Seu d'Urgell? Potser el de Girona?

I de base d'infanteria i artilleria? Alguna instal·lació a Lleida? A Talarn? Sant Climent Sescebes?  A les Cases d'Alcanar? El Bruc a Barcelona?

Anem a ser seriosos. Per un moment, una idea. 
Abans d'elucubrar propostes, hem de tenir molt clar que, en el context actual, hem de tenir un servei d'informació eficaç. El més eficaç que es pugui tenir. 
I també cal comptar amb un servei d'electrònica i informàtica, si poden ser, inexpugnables. 

Si optem per crear un cos militar es podria fer seguint els models existents en el passat o existents en el present.

Com a models se m'acuden 4 de possibles: 
1. Model català. 
No hi ha una força estable (potser se n'hauria de crear una?). Tots els homes i totes les dones són cridats a defensar el país en cas de conflicte. Es podria reintroduir, actualitzat, l'antic Usatge de Barcelona "Princeps Namque". [1]

2. Model suís. 
Molt pocs efectius permanents i obligatorietat de servei militar universal (homes i dones) des dels 18 anys fins als 40 durant 15 dies a l'estiu, guardar el fusell i la munició a casa. 
Es podria adaptar a les necessitats pròpies i guardar els fusells i la munició en armeries a l'efecte sota pany i clau. 
En tot cas, qui no vulgui fer el servei militar, pels motius que siguin, que pagui una taxa. [2]

3. Model israelià. 
Obligatorietat del servei militar universal. Tothom fa el servei. 
Caldria tenir en compte els objectors de consciència i altres casos. [3]

4. Model americà (actual). 
Exèrcit professional a càrrec dels pressupostos de l'estat. [4]


Guanyarem!